La interculturalitat, un bé molt preuat

Sempre m’he preguntat com era l’educació a Islàndia. La curiositat es despertà després del trencament que va esdevenir-se al país en els últims anys, tot donant pes als ciutadans i ciutadanes per a formar part del sistema de govern. Em qüestionava si es  seguiria el mateix patró en les lleis educatives. 

Revisant els cursos del Organismo Autónomo de Programas Educativos Europeos vaig trobar un tema que realment em cridava l’atenció: la immigració, el racisme i sensibilització davant la diversitat. Degut al fet que en aquell moment treballava a una escola amb una diversitat cultural remarcable, em va semblar una molt bona opció. Com tractarien la diversitat un país amb un reduit índex de població? I com haurien reaccionat a les onades d’immigració dels últims anys? Com repercutia en el seu sistema educatiu? Com és l’educació pública en un país on no hi ha demanda d’educació privada?

Vaig fer recerca sobre la persona que conduiria el curs. Es tractava de Guòrún Pétursdóttir, una sociòloga especialista en educació intercultural i projectes contra els prejudicis i el racisme. També escriptora de diversos llibres, com ara: Intercultural Education, 1999 i Everyone can do something - No one can do everything, 2003. 

Vaig investigar sobre el sistema educatiu islandès. Vaig descobrir que segueix un patró bastant simple i efectiu. És molt semblant al nostre: es divideix en pre-escolar, obligatori, secundari i educació superior. L’escola pública manté una gran importància en la societat islandesa, partint de la base que l’educació és un dret per a tothom.

A Islàndia la taxa de població migrada és un percentatge molt poc elevat, però tot i així es va patir la reticència de l’arribada d’aquests al 1994 quan el país va entrar en la EEA (European Economic Area). Les xifres van passar del 2% al 8% en pocs anys. La immigració a Islàndia està dividida en 3 grups: els immigrants per raons econòmiques, els refugiats i els que busquen asil polític. El primer grup és el més nombrós. La majoria d’immigració europea prové dels països nòrdics, Lituània i de Polònia; i de fora d’Europa, de Tailàndia i Filipines. Al 2007 el govern islandès va aprovar la primera política sobre la multiculturalitat i integració.

Com més llegia sobre el tema, més ganes tenia d’anar-hi; així que finalment vaig fer el salt i vaig sol·licitar-lo. En un parell de mesos vaig tenir la resposta i vaig viatjar cap a l’illa. El curs era a Borgarnes, una petita ciutat situada a una península a la costa de Borgarfjöròur. La seva població és de tan sols 2000 persones i està molt a prop de la capital Reykjavík. Només arribar ja em va semblar espectacular: els paisatges, la quietud, el fred de setembre, la terra ben vermella i els volcans arreu. Em vaig allotjar amb la resta de mestres a l’hotel Borgarnes on també tindríem el curs. 

Hi havia professors de diferents països d’Europa: Grècia, Alemanya, Suècia, Espanya, Finlàndia i Dinamarca. Un dels eixos principals que es va exposar des del primer minut va ser la diferència entre educació multicultural i intercultural. La primera considera que la integració és per part dels nouvinguts i nouvingudes. En canvi, en el segon cas hi ha una integració mútua. 

Els contrastos entre l’educació en els diversos països va quedar plasmada des del primer moment. Els mestes dels països del nord (Suècia, Finlàndia, Alemanya i Dinamarca) tenien molt clar el fet de prioritzar el paper del docent com a conductor d'una bona atmosfera a l'aula. La comoditat, la confiança i l'acceptació dels alumnes entre si, genera un bon clima on poder discutir i crear debat en relació al pensament crític i creatiu, i poder emfatitzar les avantatges de la diversitat. Als països del sud (Grècia i Espanya) es tenia present que calia generar un canvi a l’escola tradicional tal com es coneix i fomentar l'aprenentatge cooperatiu; d'aquesta manera s'assolirien competències interculturals i així es podrien desmuntar tot el seguit d'estereotips que s'entreveuen a la nostra societat. És molt difícil que els alumnes aprenguin la importància de la cooperació i el treball en equip, que posteriorment serà un benefici al món que els espera, quan en el nostre sistema educatiu es fomenta la competitivitat i destacar individualment.

Tots i totes estàvem d’acord en què les diferències no ben treballades poden generar conflictes en la societat, ja siguin referents a la raça, religió, llengua o cultura; i que per tant, cal reforçar aquestes en les seves virtuts i assumir-les com a avantatges i aprenentatges. La qüestió és: Com ho podem fer? La sociòloga va exposar-nos el debat intern que tenim la majoria de mestres avui en dia, i el que dificulta la posada en marxa de la interculturalitat en termes reals. I és: el gran forat que hi ha entre el que creiem, i les teories que volem desenvolupar; contra la pràctica una vegada a l’aula. Un exemple seria el fet de creure que col·locar les taules d'una determinada manera o fer treballs en grup és una tasca cooperativa i no sempre resulta així. En un aprenentatge cooperatiu cal que el mestre compongui grups heterogenis tenint present les habilitats dels alumnes, assignar una tasca de responsabilitat a cadascú i triar una activitat que requereixi interacció. L'objectiu de l'assignació de rols és principalment l'increment d'eficiència a la tasca grupal: proporcionant un millor accés a la tasca, prenent responsabilitat, que tots els alumnes siguin actius en el seu desenvolupament i així els alumnes dominants deixen oportunitat a la participació de la resta de companys i companyes.

Un altre punt a destacar va ser l'estudi "Complex Instruction" desenvolupat per l’Elizabeth Cohen, sociòloga a la universitat d'Stanford. Les característiques principals d'aquest són el fet de donar la possibilitat als alumnes de més d'una resposta correcta a la tasca encomanada, les constants contribucions dels estudiants als objectius d’aprenentatge i tenir present la diversitat d'habilitats i comportaments entre l’alumnat. D’aquesta manera estem fomentat la diversitat en tots els àmbits. Cal destacar que a la majoria d’aules islandeses hi ha assistents educatius que permeten treballar la diversitat de forma més especialitzada. 

Després de conèixer l’estudi de Cohen i la seva posada en pràctica en la majoria d’escoles islandeses vaig entendre que poder sí que és cert que l’educació és un reflex de la societat i la política. Així com els alumnes contribuïen en els objectius de l’aula i es tenien sempre presents les seves diferències; els ciutadans i ciutadanes tenen pes suficient per a fer dimitir a un govern, garantir uns serveis públics, nacionalitzar la banca o rebutjar en referèndum el pagament del deute bancari. Cal destacar, però, que poder els seus orígens els hi reforcen aquesta idea; ja que l’estructura de la Islàndia medieval era en forma de comunes, on no hi havia una reialesa ni un poder executiu central. L’illa era dividida en clans o en aliances dirigides per caps de clans, els quals s’asseguraven de la defensa i la protecció del clan, però no depenien d’una zona geogràfica sinó que cada persona s’adheria per voluntat pròpia.

En la segona part del curs la sociòloga Pétursdóttir es va centrar en el tractament dels estereotips i prejudicis que generen el racisme i la intolerància. Vam realitzar diverses activitats en les quals ens posavem a la pell de personalitats amb vivències i cultures ben diferenciades. Així, vam prendre consciència del que significa formar part d'un grup majoritari a la societat, el qual té el poder; o en canvi viure les conseqüències del contrari: el paper que representes a la societat depenent de l’ètnia a la qual pertanys. 

Tot seguit vam debatre com hauríem de fomentar les habilitats individuals dels nostres estudiants. En aquest punt també es va veure clara una qüestió: als països nòrdics acostumen a tenir presents les Múltiples Intel·ligències per a fer destacar els alumnes individualment. Aquesta teoria desenvolupada pel psicòleg i professor Howard Gardner al 1983, explica que hi ha 7 tipus d'intel·ligències i que, tot i que poden estar relacionades, determinen el nostre comportament, la nostra manera d'entendre, d'aprendre o de visualitzar el món que ens envolta. 

És curiós el fet de com els estereotips acaben convertint-se en prejudicis. És freqüent que les característiques d’aparença, comportament, ètnia o religió esdevinguin una generalització sobre un grup de persones. I la qüestió seria: Com es generen aquests estereotips? La influència d’aquests arriben de diverses vessants, com ara la parental, la de la parella, el sistema educatiu, els mitjans de comunicació, els acudits, la política, les lleis, etc. Acostumem a generalitzar per tal de protegir-nos o per tal de donar més importància a les nostres paraules o creences. El següent pas és el prejudici, el qual inclou un judici basat en els estereotips i no en l’individu. Per tant és el fet d’opinar sobre alguna cosa que no sabem. En conseqüència a aquest apareix la discriminació que degenera en el conflicte. A la nostra societat apareixen constantment llegendes urbanes que incentiven les dinàmiques discriminatòries, com per exemple aquelles que culpabilitzen a la immigració de la manca de feina, l’augment de població, el fet de què només aquesta població és la que causa problemes, etc. 

Entre debat i projectes vam poder gaudir d’algunes sortides per l’illa, i vam analitzar alguns dels aspectes treballats durant aquells dies. Vam parlar amb vianants, professors, advocades, cambrers, etc. I vaig trobar un punt en comú que pot mostrar-se com un clar exemple del tipus de societat que és la islandesa: la igualtat en el gènere. Les dones tenen una alta participació al Govern i al Parlament, fomenten la conciliació de vida personal i laboral, així com els permisos parentals equitatius i que faciliten la maternitat. Es mostren com un país que prioritza la igualtat de gènere a la seva política exterior i que volen pressionar a la Unió Europea en aquest sentit. I aquest només seria un petit exemple de tot el que van aprendre sobre aquell petit país; així com l’alt desenvolupament del sistema de seguretat social, estatal i públic, que es destina un 40% de les despeses del govern central en benestar social, la seva taxa de mortalitat infantil és de les més baixes del món i que gaudeixen d’una altíssima esperança de vida. 

La veritat és que Islàndia és un exemple a seguir en molts sentits, ja que aposten per l’educació, la sanitat i la cultura; però sobretot és un país inclusiu en tots els àmbits. És necessari reconstruir els països i reconvertir-los constantment al pas de la societat.  Mai mantenir-se immòbil. I l’escola com a reflex d’aquesta societat que volem hauria d’establir principis, estratègies, tècniques socials i emocionals; i donar eines als futurs ciutadans i ciutadanes per a conviure en el respecte, tolerància i empatia.

Article publicat a la revista Guix: Elements d'acció educativa. Número: 422. Editorial Graó

.