A poques hores dels 31
Al passar la barrera dels 30 t’asseguren que arriba l’Apocalipsi. L’adult que hi ha en tu surt a la llum i la responsabilitat i la rutina resulten ser el teu menú diari. Has d’abandonar les bogeries, els viatges espontanis i el teu cor queda embolicat d’una maranya de ressentiment i fredor. La veritat és que la trentena no resulta tan negra, tot el contrari, diria jo. Sí que és cert que hi ha moltes coses que canvien i que deixes una part de tu enrere.
Però és el moment on descobreixes que t’agrada despertar-te cada matí a la teva pell. Els dubtes i les inseguretats han quedat enrere i te’n adones que has crescut. Ets més forta. Has après a adaptar-te als canvis. Ets més sàvia i coherent. Ets conscient del que vols i lluites per aconseguir-ho. Abandones les pors i la covardia. No és qüestió de deixar les bogeries, sinó de deixar-se endur tenint present que el dolor és inevitable. Això sí, el patiment resulta opcional. T’acceptes tal com ets, amb els teus defectes però prioritzant les virtuts. Recordes com eres i no et penedeixes del passat perquè t’ha fet arribar a ser com ets ara. Te’n adones de la responsabilitat dels teus actes i que tu ets el motor de la teva vida i que tu tries, gairebé sempre, el teu futur. Valores els pocs amics que t’envolten, però que són els que has decidit que t’acompanyin de la mà a cada esglaonet. Assumeixes que el “per sempre” acostuma a acabar-se i que no hi hagi una bona raó per quedar-te és una bona raó per desaparèixer. Expresses el que sents, encara que, de vegades, sigui inevitable perdre. Vas experimentant canvis interns (i externs). Arrisques sense por perquè saps que el que no ho fa no guanya. Descobreixes que les ferides es tanquen i que les cicatrius formen part del teu aprenentatge. Les experiències viscudes et fan evolucionar i formen els teus principis. L’aprovació dels altres cada vegada resulta més circumstancial. La sensibilitat la subratlles com a virtut, i no com a debilitat. Ets capaç de treure la teva determinació per a enfrontar-te al que no t’agrada. Valores cada vegada més els petits detalls; com ara sentir el vent a la cara en un dia de calor, una abraçada en un moment delicat, perdre’s en una llibreria o el somriure de la teva neboda. Assumeixes que la vida és fugaç i que cal viure el moment. Saps que el camí no és fàcil però que val la pena deixar-se endur pel vent, saltant obstacles i teixint somnis. Aprens que el més important a la vida és ser fidel a una mateixa i que la felicitat no és el destí sinó el que experimentes a cada parada d’un tren regional.
