Segona part al Catatumbo

Del dia 23 al 28.

Tornem a desplaçar-nos amb el jeep que ja coneixem. Viatgem durant moltes hores i passem per diverses localitats, com ara La Playa, que resulta ser un poble preciós; Aspasicas o Llano Grande. De camí ens explique molta informació sobre aquests indrets. Arribant a San José del Tarra ens aturem a canviar una roda. Visualitzem un camp de coca i ens expliquen tot el procés d'aquesta fins que arriba a mans del consumidors. M'impressionen les meravelloses papallones blaves que trobem pel camí. Una vegada al poble, el qual resulta ser molt petit, prenem el protagonisme i tothom ens mira. Ens allotgem a casa d'una família amb molts membres. Durant els propers tres dies ens quedarem allà. Degut a les adversitats atmosfèriques la reunió es postposa i tindrem temps per a la lectura, els debats i els banys al riu. Aquest últim va resultar ser una gran aventura. No hi ha gaire espai a la casa així que ens toca dormir al terra a sobre d'un matalàs ben prim. Passo la nit amb el Manel i així no resulta tan freda. 

El grup d'ELN (exèrcit de alliberació nacional) té una forta presència a l'indret. És una organització guerrillera colombiana, igual que les FARC, però aquesta es defineix d'orientació marxista leninista i pro revolució cubana. Van formar-se al 1964. El seu precursor va ser Camilo Torres. Actualment està formada per 5000 persones. La seva presència és fonamentalment al Catatumbo, a Arauca, Antioquia, Cauca, Nariño i Valle del Cauca entre d'altres.

Assistim a un partit de futbol femení. Ens desplacem en un jeep tots 13. Guanya l'equip on juga la noia que viu amb nosaltres. Xerrem sobre nosaltres i em pregunta que faig, com visc i si tinc fills. Ella em diu que vol estudiar. Es va quedar embarassada molt jove i ha viscut sempre amb la família de la seva germana. Aquest any diu que sí, anirà a la universitat. Creuo els dits perquè així sigui. Un dels membres d'ASCAMCAT em porta a un cultiu de coca on m'explica la situació de la zona.

Al tercer dia comencem a notar que molestem a la casa. Som massa gent i no para d'arribar més encara. Avui ja és la reunió de Marcha Patriótica amb les comunitats. Hi ha força gent: presidents de juntes, delegats de la junta d'acció comunal, CISCA, ASCAMCAT, l'alcalde, presidents de les diferents veredes, comité de integración social del Catatumbo, etc. Es comença amb una àmplia explicació sobre la història, des de l'intervencionismo, la doctrina Monroe, la doctrina Truman, Alianza para el progreso, la reforma agrària, la Latin American Security Operation (on es van exterminar a 8000 comunistes, es van prendre mesures per a controlar a la població civil i aïllament dels grups rebels), Plan Marquetalia (on es dona origen a les FARC) fins arribar al Plan Colombia impulsat per l'expresident Uribe. Al dia següent segueix la mateixa dinàmica. Els dos brigadistes no es senten gaire motivats pel tema polític a Colòmbia, i això sumat a què les altes temperatures han espatllat les càmeres i no disposem de bateria per al rodatge fa replantejar-se la situació.

Les noies de IAP marxem cap a Bogotá ja que tenen un altre acompanyament tot seguit. Així que finalment es decideix deixar la nostra tasca en un parell de dies. Intento no quedar malament amb l'associació ja que personalment m'agradaria continuar. Després de diverses disputes amb les organitzacions, brigadistes i cooperants en terreny se'm crea un malestar general que em durarà tot el dia.

Els dies següents fins al comiat els passarem entre San Pablo i el Tarra. En un dels desplaçaments els militars aturen el cotxe en el que viatgem i demanen que treiem tot per tal de registrar-lo. En aquell mateix moment apareix la Laura, que viatge en l'altre vehicle i els hi comenta que això no ho poden fer. Els militars no tenen competència per a fer-ho. Canvien la seva actitud i demanen disculpes. Tot i això, veiem com segueixen la mateixa tasca amb una motocicleta que aturen unes passes endavant. Les acompanyants tornen a intervenir.

Cal que assistim a una reunió amb el Consell que hi haurà al Tarra. Entra la Vicky. Jo em quedo fóra fent fotografies de la quantitat de militars que circulen per la plaça principal del poble. Sense exagerar hi ha com 20. En un primer moment es deixen. Un d'ells, un alt comandament, fa una senyal a la resta perquè no es deixin fotografiar. La Laura i jo ens aproximem a ells. Un cobreix la seva identificació i la Laura demana responsabilitats a un superior. Em comenten que si demano permís si que puc seguir amb la meva tasca. Així ho faig i no els hi queda una altra deixar-se. Un dels militars, el més jove em diu que vol una foto amb mi. Em resulta del tot indignant i em nego rotundament.

Aquesta àrea és considerada zona calenta. El govern ha augmentat la presència militar per mantenir els seus interessos polítics i militars i fent servir l'estratègia de ruptura del teixit social associatiu dels camperols i les comunitats indígenes oposats a les polítiques neoliberals. Les dues estratègies utilitzades van ser: el paper extra-legal de paramilitars (actualment BACRIM) que eliminaven qualsevol oposició o resistència amb finalitats encobertes; i els militars morint líders camperols fent veure que pertanyien a la guerrilla o degut a una confrontació armada. Hi ha hagut forces massacres a la zona.

Dinem i faig algunes compres pel viatge pel Carib. Plou força. Els companys d'ASCAMCAT ens expliquen part de la seva història i el perquè de la seva trajectòria. Se'm posen els pèls de punta. Encara m'impressiona l'esperit de lluita del poble colombià. És del tot admirable. Passegem pel poble amb la Laura. Em mostra on va viure l'incident fa uns mesos quan va esclatar una bomba molt a prop seu. M'ensenya l'amagatall on es va cobrir.

L'últim dia, a la casa on ens allotgem es crea un ambient festiu on es canten cançons de denúncia social mentre s'expliquen històries i experiències. En algun moment em sento incòmoda pels comentaris sexistes d'alguns d'ells. No puc evitar distanciar-me i mantenir la meva fermesa en tot moment. La calor és tant insuportable que em dutxo un parell de cops.

Em sento trista perquè s'acaba aquest tram de viatge. Últim dia de suport a l'acompanyament internacional. Trobaré a faltar aquest imput constant i sobretot a la Laura. En tant pocs dies hem creat un vincle increïble. Amb els altres la relació és correcta, divertida però res més. Tot i això, prometem veure'ns a Cartagena al final de la meva estada al país: al Cabildo de la Juventud.  

Un nou tram s'acosta. Sola o acompanyada. Incertesa.