Dia 16, 17 i 18

Tornar a Bogotá. 

Al matí següent em desperto amb una sensació desconcertant. He d’assimilar els esdeveniments viscuts els dies anteriors. Mentre les noies es desplacen de bon matí a la oficina decideixo perdre’m en mi mateixa i ressituar-me. Una part de mi sent ràbia i impotència, l’altre ganes de lluitar i aportar el que calgui per un canvi. Bogotá m'agafa entre els seus braços i deixo el meu pensament lliure mentre passejo pel centre de la ciutat. Recordo les històries que van viure els i les camperoles del Meta. Prenc un cafè mentre escric algunes idees i pensaments. La suau pluja recau sobre mi i sento frescor. Allibero les emocions i comparteixo paraules amb els més propers. Rebo energia des de la distància. 

Decideixo desconnectar per una estona i m’endinso al Museu d’Art Modern de la ciutat. Art en estat pur. Evito una de les sales on s’exposen imatges i eines relacionades amb la tortura. No és el moment idoni. Les altres sales m’atrauen força més. Els colors vius de l’Expressionisme i les escultures d’Art contemporani em tranquil·litzen. Reconverteixo la situació i torno a mi. Al sortir trobo una botiga de roba que m’encanta. És una marca colombiana però d’estil britànic. Trobo algunes peces força interessants. Camino entre la gent i observo la cua per a entrar a la Cinemateca Distrital. 

A mitja tarda em trobo amb les noies i després de distreure’ns amb uns vídeos a l’oficina, decidim sopar i prendre una copa. Em sento un tant incompresa per diversos motius. El local on prenem uns tequiles em resulta encantador. Les fotografies penjades a les parets, els llibres, la gent i la conversa em reconforta i deixo anar les paraules i els sentiments que em pressionaven el pit. Compartim somriures i acabem la nit a un club de salsa on coneixeré a Boris i Juliana. Ell treballa per a l’associació de manera puntual i per a Marcha, ella és documentalista i el seu pare és un famós director de documentals. També col·labora amb Marcha. Ballo, ric, xerro i la nit s’allarga fins que no podem més.

Ens llevem força tard. Avui també plou. Després d’una dutxa i d’un petit recull d’anècdotes divertides de la nit anterior decidim dinar alguna cosa al barri de la Candelaria. Descobreixo una part del centre que no coneixia. M’agrada. Fotografio alguna de les cases colonials i em deixo endur per les expressions escrites a les parets. Dinem una pizza i un plat de pasta a un bon restaurant. La vista des de les finestres és molt maca.  Mentre busquem un bon lloc per un cafè descobreixo una llibreria molt interessant. M’escapo per fer-hi un cop d’ull. Pertany al Centro Cultural Gabriel Garcia Márquez. Em faig amb el programa d’activitats cultural d’aquesta setmana i torno a reunir-me amb les companyes. Passegem fins a la Plaça Bolívar on el sol es deixa veure entre els núvols. Parades de menjar coberts per para-sols on es pot trobar des de sucs naturals, xoriço, arepes a mil i un tipus de dolços. 

La Laura i jo marxem cap al Campín a veure un partit de futbol. Millonarios i Santa Fe. Tot i que donem suport al que creiem l’equip del poble ens dirigim a la grada de l’equip blau. Compartim l’experiència amb el Jorge i algun dels seus amics. Les barres braves transmeten una força increïble i alhora força descontrol. No s’aturen en tot el partit. Ens sorprèn l’entrada d’una gran quantitat d’antidisturbis al camp. L’ambient sembla carregat i ens preocupa la possibilitat d’aldarulls. El Jorge riu mentre no para de repetir que tot està tranquil. Finalment guanya el nostre equip. A la sortida tot es torna complicat i la policia ens pressiona perquè marxem. La Laura vol marxar ràpidament i ho fem. Ens desplacem a una altra zona i prenem un got. Marxem a casa i quedo amb el Jorge pel dia següent.

El dilluns al matí tinc concertada una entrevista amb una de les advocades del Col·lectiu Orlando Fals-Borda. Em trobo amb el Jorge a casa del Boris, on estan treballant el departament de Comunicació de Marcha. Em retrobo amb Juliana. Hi ha dificultats per a descarregar el meu material i necessiten la càmera. Passo per l’oficina on la Laura em proporciona les claus de casa. Aconseguim un cotxe i el Jorge condueix fins a casa meva a recollir-la. Em comenta que el va parar la policia quan tornava a casa la nit anterior. Justament en aquell moment ens atura la policia i ens demana els papers. Tot i no trobar-los ens permeten seguir el camí. Em faig amb el material necessari i  descansem una estona.  Em truquen cancel·lant-me la reunió amb Carolina, així que tinc el dia lliure fins a l’arribada dels altres brigadistes a la nit. Decidim passar el dia plegats. Em transmet comoditat i confiança. En primer lloc ens dirigim a casa d’en Boris. per a solucionar el tema del material. 

Dinem a un restaurant àrab i a mitja tarda ens dirigim a Monserrate. Pugem en funicular i passegem pel cim una estona. Fa força fred però entre paraules i rialles se’m passa. La vista és impressionant. És impossible encabir la magnitud de la ciutat a l’angle de visió. La llum del Sol encercla una part de la ciutat. M’explica que és cada element. L’església està tancada. Jo volia veure la Senyera que guarden dintre i la verge negra que tenen com el nostre poble. Ell no s’ho creu i riu. Després tornem al centre de la ciutat. Recuperem el material que necessitaré pel Catatumbo. Passegem fins al Transmilenio i després d'una llarga estona ens acomiadem, tot i tenir present que ens tornarem a veure.

A la tornada cap a casa m'equivoco d'autobús i em perdo. Estic força estressada, he de fer uns encàrrecs abans que els nois arribin. Mantinc el contacte amb la Laura, via telèfon, i intentem solucionar-ho tot plegades. Sopem a una pizzeria del barri. La coordinadora de ACP ens fa un recull de tot el que haurem de fer al Catatumbo. Ens facilita informació i un planning on hi ha totes les activitats. Dormim tots a casa sabent que en quatre hores haurem d'agafar un vol cap a Cúcuta.