Dia 7
El cel està ennuvolat.
És 20 de juliol i ens dirigim ben d'hora cap a la Bombonera. Un cop allà ens deixem endur per la preparació de l'esdeveniment. Després d'esmorzar es presenten les diverses activitats que hi ha previstes per avui. Donat el moment ens presentem per a que tothom tingui coneixença de la nostra presència. Les acompanyants es mantenen al marge encara que, sovint, se'ls hi presenten camperols amb inquietuds sobre la seva situació particular. Demanen una altra opinió. Expliquen com s'han quedat sense plantacions degut a les fumigacions sobre el seu territori. Han portat el cas a Fiscalia i esperen resposta. Altres expliquen casos sobre la desaparició dels seus familiars. Em mou la curiositat i pregunto, fotografio i demano opinions sobre l'esdeveniment.
Després de dinar pollastre guisat entrevisto al president de la Fundació DHOC. M'explica les activitats que realitza com associació, perquè s'organitzen, com s'articulen a nivell regional i nacional, el paper de la guerrilla i el perquè els hi resulta inevitable subsistir amb les plantacions de coca. M'inquieta amb alguns comentaris i em pregunto quan val una vida a Colòmbia. Em quedo amb aquesta frase: "Si vivimos que más nos da, si morimos que más nos da. Lo importante es que el pueblo encuentre la tranquilidad".
Tornem a la finca. Plou. L'aigua fa bassals arreu. Impressió de cartells, reunió d'associacions, reunificació d'objectius, etc. Ens dirigim a la base militar amb el líder sindical per tal de parlar amb el coronel i establir prioritats. Al arribar la Laura pren el control i l'Ana i jo observem la situació. Ens esperem fóra. Una vegada dintre del recinte tornem a esperar-nos. Allà conversem amb un militar força jove. Està fent el servei militar. Preguntem si vol quedar-se quan acabi el seu permís obligatori. Respon que no sense dubtar. Les seves paraules em sorprenen: "Participamos en una guerra que no es nuestra, es entre los de arriba y los de abajo...". Ben cert. Mentre estem esperant sentim un soroll molt fort que ens penetra les oïdes. Ens espantem i el noi jovenet ens comenta que estan fent reparacions al pis d'adalt. Una vegada dintre tornem a esperar-nos a una sala. No hi ha rastre de les reparacions. Finalment no ens poden atendre i ens demana per veure'ns demà. Marxem. Una vegada al carrer en M. ens comenta que el més probable és que hagin fet esclatar un artefacte per a provar la nostra reacció. Dubto, no estic segura si per por o per incredulitat. Una de les acompanyants internacionals, l'Ana, es veu força afectada per la situació. A partir d'aquest moment tot anirà a més.
Al arribar a la finca ens comenten que han assenyalat a un dels seus líders, L., a la ràdio; personalment no ho arribo a sentir amb claredat. S'aconsegueix la gravació i es tramita la denúncia.
Durant unes hores resto al centre de la capital per tramitar paperam que tinc pendent de Barcelona. Nit de documentals. Dormim a la Bombonera, a una tenda de campanya al mateix espai on són que els líders. Em costa adormir-me tenint en compte els crits, les hores que són, el terra dur, el poc espai i el sentir el meu nom una vegada i una altra. Finalment em venç la son.
