Dia 13, 14 i 15: Restrepo

El dia 25 de juliol comença l'esdeveniment a les 8 del matí. Al arribar a la sala on es desenvoluparà tot el procés s'estant penjant cartells amb les cares i una petita descripció de les persones desaparegudes. Avui es realitzarà l'acompanyament psicosocial. Tot comença amb la creació d'un mandala on cadascú aportarà el que vulgui. Després s'encenen 4 espelmes que enlluernaran l'esdeveniment els 3 dies. Els noms seran: Pau i fortalesa, Lluna de sanació, Esperança i Vida. A part d'ECIAF també participaran els advocats del col·lectiu Orlando Fals-Borda. Després de la presentació de tothom que hi participa es comença amb una petita explicació sobre la violència socio-política que s'esdevé al país. Sempre tenint present que el que succeeix no és aleatori, sinó que té un perquè i que les desaparicions han estat per un motiu molt concret. Em quedo amb aquesta frase: "La por fa que canviem l'ordre mental i ens afecta...". Seguidament es concreta amb el context a la regió, tenint present que la majoria de famílies viuen a la zona de distensió (42.000 km pels processos de diàleg amb les FARC), per finalitzar amb les diferents fases de recerca. Es tracta el tema dels falsos positius, l'estigmatització de camperols com a guerrillers, estratègies militars per a la tortura, la creació dels Paramilitars, la inversió militar del govern, etc.

Durant el primer dia tota la jornada serà grupal. Tot i això alguns dels convidats tenen la necessitat de començar a expressar-se i expliquen els seus casos. Conec la història de la filla de la P., la qual em commocionarà de forma dràstica. Dedico el dia a observar i em preparo per començar les entrevistes al dia següent. Això sí, fotografio l'esdeveniment. Esmorzem, prenem un refrigeri, dinem, refrigeri, sopem i acabem plens. Gaudim d'una habitació per les dues acompanyants i jo força ben equipada. Cada dia em faig més amb la Laura. Confiança i punts en comú. A la nit fem una partida al parqués amb uns nois que treballen pel col·lectiu. Un d'ells s'ho pren molt seriosament i em fa mosquejar-me. Això sí perdo dignament.

Dijous 26 serà un dia per a recordar. S'enumeren les accions jurídiques en les desaparicions forçades i comença la recepció de casos. També es comenta el protocol que s'ha de seguir des del punt de vista dels Antropòlegs Forenses. Només hi ha 4 casos documentats i 510 identificats.  Els advocats es divideixen en diferents espais i van rebent als camperols per documentar el seu cas i tramitar la denúncia. Molts d'ells esperen el cos dels seus familiars. La majoria ha investigat pel seu compte i coneix perfectament què va passar i qui va assassinar als seus familiars.

M'apropo a ells per tal de començar la meva tasca. Intento tranquil·litzar-los i que m'expliquin el que creguin convenient. En general expliquen la situació amb un seguit de detalls ben concrets. Alguns mostren fotografies a la càmera, d'altres la denúncia o retalls del diari; i tots m'expliquen com eren i quin va ser l'últim moment que els van veure. Em costa moltíssim mantenir-me darrera de la càmera mentre observo les seves llàgrimes baixant per les seves galtes. Decideixo deixar la càmera en mode REC i m'apropo a ells per a tocar-los i que em sentin al seu costat. No tinc paraules. Des de sempre he pensat que se'm donava bé escoltar però sempre conscient que hi ha una sortida; un raig de llum que pots regalar al que tens davant. En aquest cas l'únic que em queda es abraçar-los. Molts d'ells són conscients de la tortura que van patir els seus familiars, violacions; d'altres no saben res i expressen la seva esperança en tornar a retrobar-se amb ells, encara que sigui un segon més. Entrevisto a P. i escolto la crueltat dels fets que va patir la seva filla. Era infermera en un poble, la van titllar de guerrillera i va patir violacions múltiples i moltíssimes tortures. Les seves paraules m'apunyalen l'ànima. Admet que la seva primera reacció va ser la venjança, l'entenc perfectament, però que finalment va triar la via judicial i la seva involucració al sistema a nivell polític. Quan acaba, em retiro a l'habitació i intento respirar. Ploro moltíssim i la ràbia em remou per dintre. No puc. La Laura entra a l'habitació i compartim plors.

A la tarda segueix la meva tasca i entrevisto a diverses persones més; homes grans que es senten perduts, dones que es desmunten i em demanen que apagui la càmera, pares que comparteixen les seves cançons de protesta, mares amb més d'un fill desaparegut, etc.

El dia acaba amb una sessió de psicologia grupal. Participem tots. Emocions, abraçades, paraules compartides, llàgrimes i molts agraïments. Al sortir de la sala una senyora es desploma. L'abraço mentre algú acosta una cadira i una mica d'aigua. La majoria acabem força tocats. Compartim l'experiència amb les noies del ECIAF i amb les advocades del col·lectiu.

No veig el moment en el que el dia acabi. Sopo i marxo al meu racó.

Divendres arriba la Fiscalia a primera hora del matí. Primer de tot, en R. explica el procés pel que hauran de passar les famílies. Remarca la importància de fer tot el seguiment. Comenta que actualment hi ha 25 soldats presos degut a les denúncies i les investigacions. Repeteix el dret del que disposem d'enterrar als nostres familiars de manera digna i enumera els cementiris on s'han trobat fosses comunes, de NN. Seguidament es passa un dossier on apareixen fotografies de tots els cossos que s'han trobat per tal que cadascú identifiqui al seu familiar. La situació resulta del tot aterridora. La fiscalia comença la seva tasca. La seva actuació és força freda i sempre subratllant el seu suport cap a l'Estat. Les famílies es senten força desanimades. Tot i això fan les denúncies necessàries seguint els tràmits que els hi demanen. Entrevisto a R. i a la representant de la Creu Roja. tots dos es mostren disconformes amb la manera de fer de la Fiscalia. Ens acomiadem després de dinar. Es mostren molt agraïts i em demanen que no els oblidi, que és important que a nivell internacional es conegui la seva situació. Els hi prometo que faré el que pugui. Arribem a Bogotá a mitja tarda; encara sense ser conscient dels canvis que m'han mogut per dintre.