Dia 11 i 12: Bogotá.
Em llevo molt tard i aprofito el dia per a fer rentadores, relaxar-me i menjar bé. Escric i llegeixo perquè al dia següent marxem cap a un altre departament. Ens reunim a l'oficina per a establir els objectius de la trobada. Aquesta vegada es tracta d'una recepció de víctimes de desaparició forçada. L'acte està convocat per ECIAF: Equipo Colombiano de Investigación Antropológico Forense; i es desenvoluparà al Meta, concretament al poble de Restrepo. Estarem allà 3 dies i la meva funció és entrevistar i documentar casos concrets. Addicionalment em demanen que m'encarregui de les fotografies formals. Sopem a un bon restaurant i marxem aviat a casa per a distreure'ns al sofà. Tornem en taxi i la Laura pregunta la ruta que agafarà, sempre amb accent colombià. S'està treient el carnet de conduir a Bogotà i cada dia ens sorprèn amb una nova anècdota. Sento algunes emocions que resideixen a Barcelona. Una història recent encara em mou i fa tancar-me.
Dimarts marxem al migdia en direcció a Villavicencio, capital del Meta. Aprofito el matí per a quedar amb el Jorge i traspassar el material de Marcha Patriótica. Quedem al centre de la ciutat. Plou molt. Arriba en el seu cotxe i em porta a la Universidad Nacional de Bogotá. Fem un passeig i m'ensenya cada facultat. M'encanta l'ambient. Es respira força i protesta. Hi ha estudiants pintant murals a les parets amb idees molt ben trobades. Música, petites reunions, assemblees, gent de totes les aparences, la plaça central del Che, pintades que fan referència a les FARC, etc. Em deixo portar. Em presenta els seus amics, la majoria vinculats a associacions estudiantils. Arriba Ju., una noia que treballa documentant Marcha i es queda amb nosaltres una estona. M'explica els inconvenients que van tenir al Guaviare quan nosaltres vam marxar. Hi va haver trams amb 7 retens militars. Dinem una hamburguesa a un restaurant estudiantil i agafem el cotxe per a reunir-me amb la Laura i l'Ana al centre.
Elles s'han encarregat del meu equipatge. Entro al cafè i en un tres i no res apareix R. i els seus homes. En R. treballa com a advocat al col·lectiu Orlando Fals-Borda i degut a la seva dedicació al cas de Simón Trinidad, alt comandament de les FARC, disposa de protecció. Partim en un tot-terreny de color negre, vidres tintats i finestres fixes. Dos homes ens acompanyen a cada segon. Em sento estranya i intento desconnectar amb música. Arribem a Restrepo al vespre. Allà ens reunim amb part de l'equip que participarà a l'esdeveniment. Ens acomodem a la finca i ja començo a sentir les primeres històries que em posen els pèls de punta. La majoria són dones. Són aproximadament 25. Han vingut de lluny. Seran uns dies molt durs per a mi.
