La polèmica mort de Bin Laden
El paper dels mitjans de comunicació en la decisió del govern espanyol a donar suport als EEUU en la captura de Bin Laden
Ara ja fa un any de la captura i mort d’Oussama Bin Laden pel govern dels Estats Units. Després dels atemptats del 11 de Setembre i la suposada implicació del màxim dirigent d’Al-Qaida, aquest era un dels principals objectius del país nord-americà. Aquest fet es va extrapolar a una lluita entre el món àrab i els Estats Units; i es va llançar la ofensiva de venjança i de lluita contra el terrorisme internacional.
Els posteriors atemptats a Londres i a Madrid van ser també de suposada autoria del grup islàmic.
La CIA va centrar la recerca del líder terrorista a Afganistan, però finalment va ser trobat al Pakistan. El van capturar i assessinar.
El consell de seguretat de la ONU es va reunir per clarificar la mort de Bin Laden i les diverses crítiques respecte com es va desenvolupar l’operació.
Ban Ki-moon, com a president de l’Assemblea General i Joseph Deiss, es van pronunciar a favor del fet tot i valorant-lo com a una fita en la lluita comuna contra el terrorisme.
El secretari general de la OTAN, Rasmussen, també va declarar la situació com a satisfactòria i van comentar que finalment s’havia fet justícia. Van subratllar l’ensorrament d’una de les xarxes terroristes mundials més perilloses.
A l’Estat Espanyol, el vicepresident i ministre d’interior, Alfredo Pérez Rubalcaba va assegurar que després de la notícia el país es quedava alleugerit. En el comunicat va anunciar que Espanya reiterava el seu compromís de col·laboració en la lluita contra el terrorisme, allà on s’executi. Per tant un suport incondicional.
Actualment, una part de la població encara qüestiona la legalitat o il·legalitat de la mort d’Oussama Bin Laden enlloc de la detenció per ser jutjat pels seus crims. De fet és un dels temes de debat a les xarxes socials.
Si analitzem el perquè d’aquesta resposta per part del govern i analitzem les opinions de la societat tan diferents, ens hem de fixar en el paper protagonitzat pel poder polític i el poder mediàtic sobre aquesta.
La principal causa que trobem és la constant repetició del terme terrorisme islàmic, i com s'ha venut la idea de salvar el món d’aquest costi el que costi. S’ha creat una imatge de maquinària bèl·lica, de grup islàmic organitzat pel que els ciutadans hem de tenir por. El fet de qüestionar-ne o no la forma en la que es van produir els esdeveniments és ben diversa: en una primera instància es deia que el líder islàmic anava armat, que va usar la figura del seu fill com a defensa; més endavant es va dir que anava desarmat. I finalment la desaparició del seu cos és tot un misteri; es va dir que s’havia llençat al mar i seguidament es va desmentir. Aquest mecanisme de recontextualització va ser impulsat pel govern i seguit i amplificat pels mitjans de comunicació.
Niklass Luhmann1 afirma que els mitjans de comunicació social tenen un paper clau a l’hora de seleccionar els esdeveniments i els temes d’actualitat que seran objecte d’atenció preferent per part de la ciutadania. Podríem dir que són els encarregats de l’establiment de l’agenda2. Aquests seleccionen els temes d’interès, generen opinions i emocions envers els temes, i creen, per tant, la realitat reconeguda per l’espai públic. És el que ell anomena teoria de la tematització. Per Luhmann, el rol del periodista professional és seleccionar, simplificar i jerarquitzar les informacions d’actualitat per facilitar la comprensió del sistema social entès com un tot.
Segons Luhmann, els mitjans de comunicació de massa constitueixen un autèntic subsistema social que s’autoregula a partir d’un principis particulars i que té una gran incidència sobre el funcionament d’altres subsistemes socials com són, per exemple, els àmbits de l’economia o de la política. Seria el cas de la teoria de la por, iniciada als Estats Units i posteriorment estesa a tot arreu. Amb la repetició constant d’una idea, mostrant només un punt de vista genera una opinió molt concreta en la societat.
Personalment crec que són els mitjans (influenciats i guiats per interessos polítics i econòmics principalment) els que decideixen que és allò que posseeix interès informatiu i quant d’espai i importància se li ha de donar. Així mateix decideixen quins temes excloure de l’agenda (teoria de l’establiment de l’agenda), i més clarament, que aquesta agenda mediàtica, que es formada per les notícies que difonen els mitjans, influeix en l’agenda del públic.
L'espiral del silenci, segons Elisabeth Noelle Neumann3 és el mitjà pel qual es propaga l’opinió pública, és a dir, allò que es pot expressar públicament sobre temes controvertits sense por de ser aïllat per la societat. Podem trobar multitud d’exemples d’espiral del silenci al nostre voltant, en converses a la feina, etc. Però si traslladem aquest concepte als mitjans de comunicació, podem dir que l’espiral del silenci es forma quan aquests reflecteixen l’opinió majoritària i és la que tots percebem, deixant de banda les minories. Aquestes es mantindrien en silenci per por a ser rebutjades i s'integrarien en l'opinió majoritària per evitar-ho. Un exemple recent d'espiral del silenci el trobem en la opinió global respecte el tractament de la mort de Bin Laden. Si des de la OTAN, la ONU i els diversos governs han donat suport al mode d’execució del líder d’Al-qaida i no s’ha qüestionat ni denunciat la seva acció, el fet de plantejar-ho resulta una informació poc considerada i fa que no s’hagi creat una gran opinió pública en contra.
El fet que els mitjans de comunicació no hagin mostrat imatges dels fets i que en canvi ens hagin mostrat les diferents celebracions als Estats Units i als diversos països, tot fomentant la tranquil·litat per haver acabat amb el líder islàmic més perillós, genera l’agraïment massiu de la població. L’ampli consens internacional i la visió dels mitjans dominants fomenta la teoria de: Believing is seeing. Per tant el que no es mostra als mitjans no existeix.
Això també és degut al context en que els mitjans de comunicació han donat la notícia. En aquest cas, s'ha venut el nostre suport en aquest fet com una actuació obligada per ajudar a un poble que lluita en contra del terrorisme internacional. Aquest mecanisme de recontextualització ha donat un sentit determinat a la notícia, li ha donat un sentit de solidaritat i d’agraïment de la ciutadania als salvadors humanitaris: els Estats Units.
1 Niklas Luhmann (1927, Baixa Sajonia – 1998, Westfalia) va ser un sociòleg alemany reconegut, alumne de Talcott Parsons, formulà la seva “Teoría de Sistemes”
2 La teoria de l’Establiment de l’Agenda (Agenda Setting) va ser desenvolupada inicialment per McCombs i Shaw al 1972 i es basava en la idea de que els mitjans de comunicació social són poderosos per indicar al públic no què pensar, sinó sobre què pensar, a propòsit dels temes d’actualitat.
3 Elisabeth Noelle-Neumann (Berlin, 19 de desembre de 1916 – Allensbach, Alemanya, 25 de març de 2010) va ser una sociòloga i politòloga alemanya coneguda sobretot per la seva teoria de l’espiral del Silenci.
La CIA va centrar la recerca del líder terrorista a Afganistan, però finalment va ser trobat al Pakistan. El van capturar i assessinar.
Niklass Luhmann1 afirma que els mitjans de comunicació social tenen un paper clau a l’hora de seleccionar els esdeveniments i els temes d’actualitat que seran objecte d’atenció preferent per part de la ciutadania. Podríem dir que són els encarregats de l’establiment de l’agenda2. Aquests seleccionen els temes d’interès, generen opinions i emocions envers els temes, i creen, per tant, la realitat reconeguda per l’espai públic. És el que ell anomena teoria de la tematització. Per Luhmann, el rol del periodista professional és seleccionar, simplificar i jerarquitzar les informacions d’actualitat per facilitar la comprensió del sistema social entès com un tot.
Segons Luhmann, els mitjans de comunicació de massa constitueixen un autèntic subsistema social que s’autoregula a partir d’un principis particulars i que té una gran incidència sobre el funcionament d’altres subsistemes socials com són, per exemple, els àmbits de l’economia o de la política. Seria el cas de la teoria de la por, iniciada als Estats Units i posteriorment estesa a tot arreu. Amb la repetició constant d’una idea, mostrant només un punt de vista genera una opinió molt concreta en la societat.
Personalment crec que són els mitjans (influenciats i guiats per interessos polítics i econòmics principalment) els que decideixen que és allò que posseeix interès informatiu i quant d’espai i importància se li ha de donar. Així mateix decideixen quins temes excloure de l’agenda (teoria de l’establiment de l’agenda), i més clarament, que aquesta agenda mediàtica, que es formada per les notícies que difonen els mitjans, influeix en l’agenda del públic.
