Descobrint el Marroc

Un viatge imprevist. Desitjos de visitar aquest país tan proper i diferent alhora. Un destí per a somiar i compartir amb uns companys de viatge únics i particulars, coneguts uns mesos abans a un país àrab proper. Preparada per a viure noves experiències inoblidables de la seva mà i sens dubte així va ser. 

Arribada a Casablanca. Després del primer contacte amb els marroquins i ser conscient de les meves dificultats amb la llengua francesa aconsegueixo prendre el tren corresponent amb direcció a Rabat. 

Conec a un marroquí resident a Barcelona i xerrem sobre Catalunya i la cultura del Marroc mentre arriba el tren. De sobte, arriba una gran tempesta i ens obliga a refugiar-nos a l'estació. Comenta que la cultura marroquí és molt oberta en tots els sentits: mateixos drets entre dona i home, estudis, sanitat pública, etc. Seguidament comenta que, personalment, prefereix que les dones es cobreixin per a no provocar a altres homes. Decideixo no seguir conversant sobre el tema. Arriba el tren amb retard i arribo a l'estació Rabat Ville una hora després del previst. Allà m'esperen els meus companys amb el cotxe: Edu i Jaime, i em porten de camí a casa seva. El seu petit riad està situat a Kasbah des Oudaias, el barri més antic de la capital. Em deixo impressionar pels seus carrerons blau elèctric recoberts de cal. Sopem, xerrem i la son comença a acaronar-nos.

Al dia següent passem el dia a la platja de la ciutat: pales, Sol i onades. Ens acompanya Daniel Menchaca, un altre vell amic, i Dylan nascut a San Francisco. Després que torrar-nos al Sol, ens dirigim a una petita festa chill out a una altra platja: hamaques, còctels i bona música. Sopem a un pub anglès. Acabem la nit a una festa mexicana, Edu i jo, organitzada pels seus col·legues periodistes. Conec al corresponsal de TV3 i xerrem força mentre degustem uns margarites. Gaudeixo de l’ambient.

Al matí següent, passegem per la pintoresca Kasbah des Oudaias, i ens deixem atrapar pels seus peculiars carrerons mentre observem la simpatia dels seus residents. Anar acompanyada d'un "autòcton" m'aproxima a una realitat poc convencional pels turistes habituals.

Prenem un té amb menta a una terrassa sobre un penya-segat en el qual es divisa la unió entre el mar i el riu. Posteriorment visitem un petit racó: Galerie d'Art Nouiga, on m'impressionen les fotografies d'infants exposades. El meu amic està treballant en un reportatge de l'artista, el qual té la intenció de destinar els beneficis de les fotografies a crear una escola laica propera al poblat on viuen els nens i a proporcionar material didàctic gratuït. Seguidament passegem pels jardins andalusos. 

Després de reunir-nos amb altres companys, prenem la carretera fins a Kenitra on gaudim de peix fresc acabat de comprar al mercat i posteriorment cuinat a la graella. Conversem i acabo discutint amb un periodista de Sevilla amb unes idees força negatives sobre el meu país. Migdiada a la platja de Medía després d'un bany remogut en una de les seves llargues platges. 

De tornada observo el poblet de Salé des de la finestra del darrera del cotxe. A l'arribada al petit riad sopem i descansem després d'una llarga jornada de noves perspectives.

El sol em desperta i em llevo. Al sortir de l'habitació trobo una petita nota que m'han escrit els meus companys i em fa somriure. Esmorzo sota un Sol radiant recolzada al sofà. M'amago darrera d'unes grans ulleres de Sol i descobreixo la vida a la capital marroquí. Catifes, sabates barates, artesania, bosses de pell i moltes espècies. Pocs turistes recorren la capital política i administrativa del país. Personalment quedo sorpresa pel seu atractiu. Remarcaria la seva arquitectura colonial. Els venedors no són gaire insistents i permeten que miris sense problema. Un marroquí s'aproxima parlant-me en anglès, després de compartir un curt passeig aconsegueixo despistar-lo i em capfico al barri d'Ocean. Pregunto a un vianant però no m'entén, així que em dirigeix a un company seu que parla castellà. Aquest m'acompanya al centre de la ciutat mentre m'explica la seva història. Actualment viu a Madrid. Caminem per la Ville Nouvelle, en la qual hi ha infinitat de cafeteries, venedors ambulants, grans avingudes i edificis emblemàtics. M'acomiado d'Abdul, que insisteix en deixar-me el seu telèfon de contacte, i descanso prenent un cafè mentre llegeixo un llibre. Seguidament em dirigeixo a Hassan a retrobar-me amb els meus amics. Sopem a un restaurant siri i acabem a casa d’hora.

Al dia següent em desperto força d'hora per agafar el tren i visitar Fez. Una vegada allà em trobo amb Younes, un conegut guia amic dels meus companys. Caminem per la Medina, la qual resulta encisadora. És Patrimoni Mundial de Marroc, a més de resultar la ciutat medieval islàmica habitada més gran del món i el mitjà urbà sense cotxes més extens del planeta. Visitem zones molt cuidades i d'altres força deixades. Explico a Younes la meva il·lusió de visitar una escola, i em concedeix el desig. Submergir-se en aquesta gran Medina comporta inevitablement perdre's, així que gaudeixo de part d'aquest atractiu. Aprenc coneixements sobre la cultura àrab. La medina tradicional ha de disposar dels cinc serveis comunitaris: una font, un forn, una mesquita, una escola i un hamman. Abans d'agafar el tren de tornada bereno amb Younes, el qual insisteix a convidar-me, mentre l'ensenyo a pronunciar l'himne del Barça en català, que té com a so del mòbil. Quan arribo a Rabat, m'uneixo als meus companys que estan a un pub veient el futbol. Arribo força tard després que un taxista despistat voltegi per les afores de Rabat. L'alternativa que trobo més adient és trucar a l'Edu perquè em tregui de la situació. Al arribar a casa, conversem i riem mentre veiem una sèrie americana al sofà.

El dimecres visito el Mausoleu de Muhammad V, construït amb marbre segons el clàssic estil marroquí, i Le Tour Hassan, un projecte molt ambiciós que va aconseguir ser la segona mesquita més gran de la seva època. Al migdia descobreixo les ruïnes de l'antiga ciutat romana de Sala Colònia i la necròpoli de Chellah, totes dues abandonades i deixades. Camino sent la única turista. La calor m'asfixia així que passejo per un llarg camí de bosc que em porta a un mirador on gaudeixo de la part antiga de la ciutat. Prenc un batut de maduixa a un cafè abans de recollir els meus companys a la feina. Visito l'embaixada i m'expliquen els seus projectes més recents. Visitem a un vell amic d'Edu i Jaime. El seu nom és Oscar i és professor a l'Institut Cervantes. M'inspira nous reptes. La seva trajectòria resulta del tot interessant.

A mitja tarda prenem el tren cap a Casablanca. Avui hi ha el partit que la sel·lecció espanyola guanyarà. El fet no m'atrau gaire però em deixo endur per la festa. El meu aniversari i el d'una altra noia coincideixen el dia següent. La festa és a una casa immensa. Recauen mil paraules maques i afalacs cap a la meva persona. Fins i tot gaudeixo d'un sobrenom força dolç.

Ballem a una discoteca de moda: l'Amstrong. Riures, gent nova i mil punts de vista. Retrobament. Algunes sensacions em fan volar però m'aturo i valoro, per sobre de tot, el que m'espera a casa. M'adormo en un dels sofàs de casa de Carlos acompanyada de força gent. 

Al matí següent resto a la casa mentre tothom es lleva per anar a treballar, alguns a Casablanca, d'altres a Rabat. Al aixecar-me del llit noto que no puc caminar gaire bé. M'he lesionat el peu. Entro en un hamman i em deixo fer: massatges, cremes, sabons, etc. Em graten tant la pell que sembla que hagi perdut les pigues. Visito el centre de la ciutat, la mesquita Hasan II. Em desplaço en taxi per no forçar gaire el peu. La ciutat resulta molt gris, moderna, destaca l'arquitectura art déco del centre històric. 

A la tornada passejo amb Jaime en busca d'un telèfon mòbil. Veritats que surten a la llum. Resulta una conversa un tant incòmoda. 

A la nit sopem amb uns amics a un restaurant típic marroquí per a cel·lebrar el dia oficial del meu aniversari. M'obsequien amb un baül vermell pintat a mà que m'encanta.

Al dia següent ja és divendres. Em llevo força tard. Ens disposem a llogar tres cotxes per dirigir-nos cap al nord. Hi ha un festival de música a Chefchaouen. A mitjà tarda marxem. Comparteixo vehicle amb Daniel i dos amics seus de La Rioja. Cançons, converses, paisatges, mirades i formes de vida. De camí parem a diversos indrets: petites poblacions amb encant: Kenitra, Souk el-Arba du Rharb, Ouezzane, etc. En una de les parades gaudim d'un trena riojana sota les mirades dels autòctons. Arribem força d'hora i ens reunim unes 15 persones. Ens allotgem a la Medina. Em resulta un lloc encantador. Està situat als peus de les muntanyes del Rif. Els carrers estan emblanquinats amb edificis blau elèctric i teules vermelles brillant. Manté influència marroquí i andalusí. És famós pels backpackers i per les drogues toves.  Gaudim dels diversos concerts on coincidim amb uns nois que vaig conèixer a Casablanca. Acabem a la terrassa de l'hostal andalús fins ben entrat el nou dia: Ron, fotos, somriures i llargues converses.

El dia 10 del meu viatge vam visitar el poble de muntanya. Esmorzem en una terrassa amb unes vistes espectaculars. M'acomiado dels meus amics, molt agraïda per la cura i les experiències que m'han regalat. Em dirigeixo juntament amb Daniel, el viatger per excel·lència, i dos amics seus, i em deixo endur que un llarg circuit pel nord del Marroc. 

Visitem Tetouan, la qual deixa molt que desitjar, encara que et mostra com resulta la vida diària dels marroquins. En aquest indret havia de reunir-me amb un company de Barcelona però finalment no ens trobem. Seguidament ens aturem a Tànger, una ciutat amb una gran diversitat cultural, amb una ubicació estratègica, un tant caòtica, un indret del tot alternatiu. Observo el petit tram que recorre el ferry per a arribar al sud d'Espanya. Descriuen Tànger com la fi del món i alhora el punt de partida. M'agrada la descripció. Finalment ens dirigim a Asilah. És un poble de pescadors maquíssim. Cal destacar les finestres de les cases blanques de ferro forjat. Sorprèn la seva netedat. Visitem part de la muralla que ha estat restaurada recentment. Casualment coincidim amb els corresponsals de premsa que gaudeixen d'un sopar amb el príncep de Jordània. Ens colen al Palau de la cultura on sopem en una sala espectacular i compartim taula amb els corresponsals espanyols a l'Àfrica del nord. Diverses opinions respecte Catalunya, tornen a fer-me entrar en un debat polític i social. Finalment Daniel afegeix el seu punt de vista defensant la meva visió. Arribem a Rabat a les 3 de la matinada. Dormim. 

M'he adormit i no he aconseguit agafar el tren corresponent. Així que prenc la carretera amb els meus companys cap a Casablanca on agafaré un tren cap a Marrakech. M'acomiado dels meus amics i comença l'últim tra de viatge en solitud. Arribo després d'un trajecte asfixiant: 48 graus. Em costa respirar. Em sorprèn el to rosat de la ciutat. Resto a un preciós riad que m'ha recomenat en Carlos. He d'aturar-me sovint i prendre aigua. Decideixo llegir mentre el sol perd intensitat. Conec a una dona anglesa. Parlem de Londres i de la meva vida allà. Ella viu a Highgate i riem mentre comentem que érem pràcticament veïnes. Em recomana visitar un taller tèxtil de dones: AlKawar marrakech. Hi vaig. 

Sopo a la part alta d'un restaurant on observo la famosa plaça Djemaa el-Fna, declarada per la Unesco com a obra mestra del patrimoni oral i immaterial de la humanitat. Resulta del tot un espectacle: encantadors de serps, músics, astròlegs que et llegeixen el futur en boles de vidre, dones que et tatuen amb henna, contacontes, sanadors, i un sense fi de personatges diversos. Em deixo pintar un tatuatge mentre prenc un suc natural. De tornada al riad, em perdo a la Medina. Ja és negra nit i uns nens m'ajuden a trobar el camí correcte. Un noi que parla castellà s'uneix a ells i em fa mil preguntes sobre la meva vida. Em demana sortir el dia següent, no accepto. Finalment dono les gràcies i m'acomiado. 

Al dia següent visito la Medina on trobo un llum per la meva habitació. A la tarda em dirigeixo a les afores de la ciutat on descobreixo el Jardin Majorelle, un museu d'art marroquí. Va pertànyer a Yves Saint Laurent. És un jardí botànic amb més de 300 espècies de plantes. Els colors elèctrics subratllen l'estil art déco i t'endinsen a un espectacle d'increïbles vistes. A la tarda nit em dirigeixo al riad. De camí em trobo al noi de la nit passada. Em crida davant de tothom fent veure que no m'he portat bé amb ell perquè l'he ignorat. Intento calmar-lo mentre marxo amb subtilesa. M'acompanya fins a l'hostal i em confessa que li agrado. Diu que m'espera al dia següent per esmorzar. Torno a negar-me però segueix insistint. 

Al matí, esmorzo a la terrassa del riad, espectacular i màgica. Llegeixo mentre prenc el Sol. El vol surt al migdia, per tant marxo a mig matí per anar bé. Camino ràpid per la Medina tot i esquivant els veïns del barri, no sigui cas que em trobi al meu pretendent. Finalment tot surt bé i m'acomiado del país amb un gran somriure. 

M'emporto els sons, les olors, els sabors, les sensacions, el clima asfixiant, el retrobament amb persones estimades, l'arquitectura diversa, el perdre'm a la Medina, els nous coneixements d'una cultura ben diferent a la nostra, les postes de Sol i tot allò que ha alterat els meus sentits. 

Juliol 2010