Crònica d'un petit viatge al Nord d'Àfrica. Tunis.

Aquesta Setmana Santa he visitat Tunis. És un país fàcil de recórrer de nord a sud, amb una bona xarxa de transports públics que uneixen els petits pobles amb les ciutats grans.

Vaig anar acompanyada d'un vell amic i encara i la nostra divergència de pensament va ser una companyia grata i puc considerar-ho com un GRAN viatge, tant a nivell interior com turístic.

La gran primera decisió, i poder la més important va ser la d'escollir fer-ho per lliure: des del principi fins al final. En una primera instància sembla obvi però en la majoria de situacions ens vam trobar tots sols envoltats d'un món desconegut.

L'arribada és un tant desconcertant. Tot i les presses per visitar la ciutat de Tunis, les dificultats de trobar transport i d'ubicar l'allotjament ens ajornen força. És curiosa la necessitat d'alguns àrabs per ajudar-te, encara que no tinguin clar si els hi és possible s'esforcen fins a aconseguir-ho.  

El primer dia recorrem la ciutat de Tunis i ens endinsem en la seva medina considerada Patrimoni Mundial de la Unesco. Tot i els numerables intents no aconseguim arribar a visitar la Gran Mesquita Zaytouna, a canvi però, descobrim un mirador d'una antiga casa on observem les diverses taulades de la ciutat. Acabem la nit amb una ampolla de vi i llargues converses. Al dia següent ens dirigim a visitar Cartago i Sidi Bou Saïd.

Tenia molt d'interès en descobrir Cartago, inspiració de tantes històries i llegendes. Tot i saber de les poques restes de l'imperi fenici i posterior romà, volia veure amb els meus propis ulls la ciutat fundadora del comerç i antiga protagonista del Mediterrani. Decidim agafar un taxi (acció que després lamentarem) i després d'algunes voltes i canvis de sentit arribem a la ciutat. Visitem el museu de la ciutat on resten mosaics en bon estat. Passegem fins les termes d'Antonino i em sorprèn la seva magnitud. Al migdia ens desplacem a Sidi Bou Said. Aquesta vegada en tren. És un poble molt maco, parets blanques i portes de colors. Em recorda a Chaouen (Marroc). Dinem cous cous i salsitxes picants en un racó màgic. La seva arquitectura mostra una barreja d'estils: otomà i andalusí. Es presenta com un petit poble de pescadors. Prenem un té en un cafè a la vora del mar. Tornem a Tunis en transport públic i partint de la medina visitem la part més moderna de la ciutat.

Després d'algunes converses decidim prendre rumb al Sud i saltar-nos la nit d'hotel establerta a la ciutat. Dormim en un autobús que ens condueix al sud: Tataouine. És un dels destins que vol visitar el meu company principalment perquè és seguidor de "La Guerra de les Galàxies". Arribem de matinada. Em trobo molt cansada i acordem dormir una mica abans de visitar la població. Finalment tots dos ens adormim. Voregem l'indret mentre ens acostem a l'estació de "louages". Aquests són transports públics regulats pel govern, que viatgen entre petites poblacions i disposen d'un horari molt més complet que la xarxa d'autobusos i trens. L'únic inconvenient: cal esperar que s'ompli per tal de no pagar un preu abusiu. Mengem alguna cosa mentre van arribant els companys de ruta. 

Visitem un dels ksour més emblemàtics i el meu preferit: Ksar Ouled Soltane. Està situat al sud-est de Tataouine i disposa d'una arquitectura increïble. Hi ha pocs autobusos que arriben a aquest punt ja que la majoria de turistes trien llogar un cotxe o contractar un viatge organitzat. Entre riures i poques presses decidim prendre un cafè i xerrar una mica. Coneixem als propietaris d'un petit cafè que hi ha al minúscul poble(només n'hi ha dos). Pregunto sobre la classificació del Barça en la Champions League. Al veure la meva alegria i disconformitat del Felipe de la victòria blaugrana, em conviden a reviure els gols que tenen grabats. Ens comenten perquè el seu local es diu 4 de gener, i veig les seves orgulloses cares al explicar-nos que va ser l'inici de la seva revolució. Entre paraules i paraules apareix una parella de francesos que accedeixen a portar-nos de tornada a Tataouine. De camí visitem un parell de ksour de similar arquitectura. Una vegada allà tornem a l'hostal, ja que el meu company té l'estranya certesa que aquella nit dormirem al desert. Jo incrèdula però obedient agafo una muda i el raspall de dents per si de cas.

Visitem Chenini en una camioneta que no s'omple i hem de pagar nosaltres. En el trajecte ens distraiem jugant a jocs d'infants. És el més famós dels pobles de muntanya. Disposa d'una població de cases excavades a la roca, tot i envoltant tota la vessant. Les portes de les vivendes són fetes a la meva mida. A dalt hi ha una preciosa mesquita blanca que destaca per sobre de tot el paisatge. Parlem de la vida i de les nostres inquietuds. Just abans de la posta de Sol decidim tornar al poble principal.

Allà coneixem un noi que ens acompanya una estona. És un dels revolucionaris, i com molt bé diu el Felipe i ell mateix, pregunto i pregunto per a sadollar el meu interès. Ens comenta que no està gaire content amb el nou president. La llibertat d'expressió encara és relativa i ens explica el seu cas personal. Segons el seu punt de vista la revolució ha estat provocada per Estats Units degut al seu interès pel petroli de la zona. No em sorprèn la idea.

Aquell mateix vespre marxem cap a l'illa de Yerba. El meu company subratlla el fet de disposar de dos hotels el mateix dia. El nostre ritme és imparable. Agafem un altre louage. Escolto música fins que m'adormo. Arribem a Houmt Souq ja entrada la nit. Ens ubiquem i em deixo portar entre els carrerons laberíntics per les indicacions del Felipe. Un conductor abandona el seu vehicle per acompanyar-nos fins a l'entrada de l'alberg. M'agrada molt el lloc. Té un aire entre grec i àrab. Resulta acollidor i econòmic. Només arribar coneixem uns nois. M'agrada observar com es fan petons i abraçades amb els propietaris del hostal. Un d'ells em mira i em proposa anar a prendre un cafè. Anem tots quatre a buscar un local "de moda" i bàsicament que resti obert. Ens expliquen que treballen a l'alberg i que fan mitja temporada aquí i l'altre mitja a Tunis. Em parla de la seva família i es mostra interessat en mi i em fa riure. Fumem shisha, prenem un cafè i xerrem. Demanem on podem llogar una motocicleta pel dia següent. Ens proposen agafar un cotxe tots quatre. El meu company discrepa. 

Al dia següent em desperto rient. En Felipe em canta una cançó per llevar-me. La dificultat d'engegar el dia és comuna en tots dos. Mentre esperem un autobús, un senyor gran conversa amb nosaltres en àrab, jo l'interpreto i al veure després que tenia raó no deixem de riure. Després d'alguns inconvenients lloguem una moto i recorrem tota l'illa. Condueixo jo, però més endavant en Felipe es llança i ho prova. La meves il·lusions de prendre el Sol i banyar-me s'esvaeixen. Tot i això gaudeixo de l'experiència. Em complau la sensació de llibertat. Visitem la part turística, les platges, la zona desèrtica i un castell emblemàtic (que només visito jo). Houmt Souq és el meu racó preferit amb diferència. És encantador: un poble de pescadors tot blanc, amb un soc oriental i terrasses del tot europees. Gaudim de la quietud dels carrers sense turisme. Aquella mateixa nit ens dirigim cap al desert. Aquesta vegada en ferry. Finalment animo al meu company per provar sort a Douz, un destí força turístic però amb dificultats per a trobar transport de manera independent. El viatge s'allarga i hem de fer nit a Gabès. L'experiència no m'agrada i patim alguns esdeveniments no gaire agradables. 

Al matí següent prenem la carretera fins a Douz. Només arribar un home ens assetja amb molta informació. En Felipe es posa nerviós i prenc la situació. Decidim prendre alguna cosa i trobar transport pel desert. El preu que ens demanen és exagerat. Finalment tornem a topar-nos amb el senyor. Aquesta vegada proposo jo un preu, llavors ell ens fa una oferta immillorable tot i no garantint-nos el sopar i el dormir. Trobem una parella de catalans i més tard d'argentins i descobrim la bona negociació que hem aconseguit. Visitem el poble, passegem pel cementiri i esperem al nostre guia: l'Ali. Ens encaminem cap a Ksar Guilane, la zona desèrtica que desitjàvem tots dos. L'experiència del tot terreny per sobre de les dunes resulta inoblidable. A la posta de Sol visitem les ruïnes d'una fortalesa que era una ubicació clau per a la resistència dels romans.

Ksar Guilane pertany al Gran Erg Oriental i és on són les dunes més impressionants de la zona. Arribem a un oasis molt turístic. Té aparença de càmping. Parlem amb el guia per a pernoctar al desert. Després de diversos intents es nega rotundament degut a que les fronteres estan obertes i és perillós. Pactem passar una part de la nit allà. Ens banyem a unes termes d'aigua calenta sota la lluna plena. La sensació és indescriptible. Em sento feliç i única per a gaudir d'aquell moment. Sopem i conduïm fins al mig del desert. L'Ali porta té i una shisha. Jo m'encarrego de les mantes. Una vegada allà el silenci ens commou. La solitud i la bellesa de les muntanyes de sorra sota la lluna màgica em transporten a una altra realitat. Xerrem amb l'Ali i descobrim que tots tres som de l'any 1982. Ens fa gràcia. Prenem té i cantem a la vora del foc, cançons en àrab i en castellà. Finalment no m'animo a cantar en català. Després d'una llarga estonaa cantar en català. Després d'una llarga estona tornem al campament. Dormo sota dues mantes. 

Al matí la calor m'asfixia. Seguit d'una dutxa i un bon esmorzar fem una excursió en camell. En Felipe no vol però finalment puja al meu mentre jo camino per les dunes. Ens estirem a la sorra mentre el camell menja i conversem amb el seu amo.

A mig matí partim cap a Matmata. Estem molt contents amb l'Ali. Ha estat una molt bona companyia i compartim les nostres adreces. 

L'arribada a Matmata ens disgusta, només sortir del vehicle ja tenim algú esperant-nos. Ens queden pocs diners i hem de mesurar en què ens ho gastem. Jo no puc resistir la tentació d'acaronar una cria de camell i l'alimento amb un biberó. El Felipe no para de riure per la meva expressió al veure'l. Diu que semblo la seva mare. Ens colem a un hotel on podem observar la construcció de les cases troglodites subterrànies. Són molt interessants i úniques. Visitem un parell. Allà també disposen d'un bagatge cinematogràfic. M'agrada sentir com el meu company em comenta com gaudeix viatjant amb mi. Una volta pel poble i ens dirigim al nord. Tornem a fer parada a Gabès i allà em timen al adquirir un entrepà. Quan comento l'incident al Felipe establim un pla per a que ens tornin els diners i ho fan. Riem. Volem arribar a visitar el gran coliseum de El-Jem però el viatge s'endarrereix i decidim no aturar-nos i seguir fins a Sfax per a no perdre el vol. Tot i això com que el louage passa per a prop del poble li demanem al conductor si ens pot fer el favor d'apropar-se al coliseum. Convenço a la resta de companys de transport perquè li demanin al conductor. Quina és la nostra sorpresa quan ens condueixen fins a la porta del recinte i s'aturen. Estem molt agraïts, ells gaudeixen de la nostra alegria. Decidim convidar-los a una ronda de té i brindem just davant de l'impressionant coliseum de grans dimensions. Resulta una imatge espectacular tot envoltat de mesquites i socs. Sorprèn la magnitud de la presència de la civilització romana a Àfrica.

La resta del viatge fins a Sfax no podem deixar de somriure. Ens sentim feliços. Allà agafem un altre transport cap a la capital. 

Una vegada a l'aeroport busquem un lloc per a dormir. Felipe troba un racó on la llum i l'aire condicionat no ens molesten. La nostra aventura acaba mentre descansem a unes oficines de la companyia aèria. 

La diversitat de paisatges i cultures és francament imprevisible: des de la part mediterrània fins al Sàhara. El descobriment de les petjades que va deixar la civilització fenícia a Cartago o el impressionant coliseu envoltat de mesquites a El-Jem.

Segons la meva vivència personal, destaco principalment la gent. La gent a Tunisia resulta molt amable i propera. El trencament amb la repressió els ha fet florir de nou, alguns encara poc conformes, altres amb forces per a seguir lluitant per la seva llibertat.

Guardo imatges i sensacions úniques a la meva retina: plantacions d'oliveres, medines intactes, vil·les blanques amb les portes blaves rodejades de pins i eucaliptus, les cares d'orgull dels joves quan m'interessava per la seva revolució, l'aire fresc a la meva cara recorrent l'illa de Yerba, sentir l'escalfor de la sorra del desert als meus peus, fumar shisha amb uns desconeguts en un local de moda, llançar-me sense pudor recuperant el meu rovellat francès, passejar per runes romanes pràcticament desèrtiques, cantar a la llum de la Lluna al voltant d'un petit foc cançons beduïnes, anar a sobre d'un camell pel mig del desert, gaudir de la pastisseria típica del país, compartir somriures amb el meu company de viatge.

Considero poder que és un destí un tant subestimat i resulta emocionant a nivell cultural i paisatgista.