Dia internacional en contra de l’Ablació.

Avui és un dia que cal parlar de les dones i dels seus drets. Subratllar la importància d’aquestes a la societat i la lluita contra la submissió i la seva degradació en les diferents cultures.

Resulta del tot pertorbador que a l’Estat Espanyol es muliti amb 10.000 ablacions l’any a nenes procedents de l’Àfrica Negra. Només pensar-ho se’m posen els pèls de punta. L’òrgan sexual femení per excel·lència se’ls hi arrenca per tal que no gaudeixin mai d’un sexe ple, ja que es considera que d’això només és un dret dels homes. A algunes se'ls hi extreuen també els llavis menors i majors. En alguns casos se'ls hi cus per tal d'entegrar-les verges als seus marits. El més greu és que aquesta pràctica els hi genera mal durant el coit (un mal que pateixen en silenci), se'ls hi desgarra tota la zona vaginal i moltes de les noies moren desagnades o per hemorràgies internes durant el part. 

Les dones que no els hi practiquen queden excloses i considerades com a prostitutes. Cal destacar que actualment, a Indonesia, aquesta  detestable pràctica ha tornat a ser legal.

Actualment es segueix defensant el pretext de la igualtat de sexes al  segle XXI i és evident que està molt lluny de la veritat.

És una situació recurrent en la majoria de cultures i només cal desenterrar una mica per observar les grans diferències que vivim als nostres dies. El feminicidi a Guatemala o Mèxic, on les violacions i desaparicions estan a l’ordre del dia, l'exclosió social de les dones que no tenen fills a països com a l'Índia,  les violacions i tortures repetides al Congo o a Sierra Leona, els actes del tot pornogràfics a Bòsnia durant la guerra de Iugoslàvia, els matrimonis de conveniència de nenes menors d’edat a la Índia o al Marroc on passen a ser propietat del seu marit a canvi d’una dot, el segrest de dones a Chechenia amb el propòsit de obligar-les a casar-se, el tràfic de blanques de l’Europa de l’Est, la mort a pedregades o els vessaments d’àcid a noies al Pakistan, Iran o a l’Afganistan pel fet d’anar a l’escola o la intenció d'abandonar al seu marit. Cal, també, esmentar el paper de les dones musulmanes i la seva degradació degut a la cultura patriarcal i la misèria institucionalitzada, i el més esgarrifador és que aquests són només uns exemples de un llarg etcètera.

Recordo les paraules que Iolanda Batallé repeteix enèrgicament al seu llibre El límit exacte dels nostres cossos per fer-nos adonar de la gravetat de la situació: La patologia més habitual a la guerra del Congo és la fístula grau 3 provocada en dones i nenes violades sistemàticament durant dies. Sense paraules.

Per una altra banda, si restem a Catalunya cal destacar les morts per violència de gènere que succeeixen cada any al nostre país, que per cert aquest any ja han mort la sisena víctima. Cal destacar les 10.000 trucades que es reben anualment al centre d'ajuda de violència masclista. Aturem-nos un segon. Ens preguntem quantes dones hi ha a la política? Quantes jutgesses o alts càrrecs? Com es reacciona encara quan una dona és infidel i com quan ho és un home? Què hi ha del dret a l’avortament a la nova llei revisada pel nou govern? Quants homes d’avui no suporten que la seva dona sigui més vàlida i productiva que ells i redueixen la seva frustració per mitjà de l’agressivitat? Quantes dones es plantegen posar-se una faldilla o no pel què dirà la seva parella? Quants homes pensen encara que les feines de la casa són cosa de dones? Què hi ha de les campanyes publicitàries, com ara la d'Axe o la última de Volkswagen? Qui desencadena la demanda de turisme sexual o prostitució?

Segons el meu parer cal noves accions polítiques per a optar a un nou model per a desllegitimar les pràctiques masculines de consum sexual de dones i així abolir la indústria del sexe i del proxenetisme. Poder resulta massa taxatiu, i legalitzar-ho, com ho defensen alguns partits polítics, milloraria el benestar de les dones que venen el seu cos i poder sí que es garantiria un control més exhaustiu de l'explotació sexual. Però alhora representaria la confirmació d’un model social que garantiria l’ús col·lectiu d’una classe de dones, més desafavorides i apartades socialment. El missatge seria: Legitimitat en l’ús comercial del cos de les dones; i això resulta del tot amoral. El més indignant és que, generalment, darrera de cada dona que ven el seu cos hi ha un home que se n’aprofita.

Si parlem del vel de les dones musulmanes al nostre país, cal comentar que s’ha passat d’una possible submissió per part dels seus homes a una monitorització per part dels ajuntaments i polítics que prohibeixen l’ús d’aquest en espais públics. Tots opinem, però algú els hi ha preguntat a elles? Han estat convocades a donar la seva opinió? O les estem tractant com aquells als que critiquem, com a éssers infrahumans i sense res a dir? 

Sí que és cert que anem avançant en alguns punts. Cal esmentar per exemple el cas de les cooperatives de dones a l’Àfrica. S’ocupen del comerç, de l’agricultura i de les activitats educatives. Les dones africanes són més actives que els homes pel que fa a la gestió de les activitats econòmiques i cada vegada tenen més importància en les activitats locals, econòmiques i socials. Les dones a l’Àfrica són responsables del 70% de la producció agrícola i produeixen el 80% dels béns de consum d’aquell continent. Tot i això cal seguir treballant perquè a moltes d’elles se’ls hi nega el dret a ser propietàries de les terres pel simple fet de ser dones. També n’hi ha que estan compromeses en les activitats d’assistència sanitària, amb les prestacions, oferint informació del virus VIH i sobretot per la lluita contra la brutal tradició de la mutilació genital.

Recordem les tres dones que van obtenir el Nobel de la Pau 2011: la presidenta de Libèria, Ellen Johnson Sirleaf; la també liberiana Leymah Roberta Gbowee i la jove activista iemenita Tawakul Karman. El jurat va valorar la seva lluita no violenta per la seguretat de les dones i els seus drets.

La setmana passada vaig assistir a una conferència al CCCB, on el tema era: Afganistán: les contradiccions de la retirada. M’interessava, concretament, la que es referia a defensar el paper de la dona com a repte de futur. Les ponents convocades van ser: Jamila Afghani, directora de l'Organització Noor per al Desenvolupament i l'Educació (NECDO) i Rangina Hamidi, fundadora de Kandahar Treasure. Com a comentaristes hi havia la Mònica Bernabé, periodista i presidenta de l’ASDHA.

Es va parlar de diversos temes, com de les associacions de dones que generen feina a l’Afganistán i que lluiten perquè es mantingui tot i amb l’arribada del talibans, o les que creen projectes per tal de controlar la corrupció. Tot i això, van deixar clar que el sistema social no depenia només dels talibans, ja que forma part de la cultura del país des de fa segles, d’una manera més o menys radical. Em va agradar l’eslògan de l’associació Randahar treasure: Mentre els homes destrueixen, les dones teixeixen la vida.

El fet de culpar o no a la comunitat internacional per la situació del país també va ser un tema recurrent. Bàsicament perquè la prioritat d’aquests no ha estat reconstruir la constitució afganesa sinó afavorir a uns grups polítics que, entre d'altres coses, no respectaven els drets de les dones. Això ha generat una impunitat generalitzada. La implementació de les lleis ha quedat en un segon terme. Si és il·legal que les nenes es casin abans dels 16 anys per què no existeix un  registre de matrimoni per a poder fer possible aquesta llei? Les preferències de la comunitat internacional són molt òbvies, segons el meu parer del tot interessades; només cal esperar a que Afganistan desapareixi com a interès mediàtic a Europa i veurem com s'esborra de l'existència. 

Aturem-nos i reflexionem: Quants anys fa que a l’Estat Espanyol l’adulteri era pena de presó? Quantes dones van ser empresonades per aquesta qüestió i quants homes? Quina imatge donava una dona soltera als anys 50? O com es tractava a una dona que no tenia fills? Algú es qüestionava que era poder l'home l'estèril?

Hem d’assumir que no som tant diferents a la resta de societats, només fa 40 anys on fets que ara ens escandalitzen eren presents a la nostra cultura i n'hi ha d'altres força evidents avui en dia. Encara es justifica aquesta situació relacionant-la amb classes socials més baixes, i crec que no és real; per exemple a Suècia, un país que prenem com a model en molts aspectes, té un índex de violència de gènere altíssim. Segons dades de la campanya A la feina, iguals, organitzada pel departament d’empresa i ocupació de la Generalitat de Catalunya, referent als sous, la diferència entre dones i homes és de més del 30% en el salari brut mitjà. En aquest sentit, les dones catalanes cobren de mitjana 15.347 euros mentre els homes cobren 22.987 euros. Tot i que desenvolupin la mateixa feina.

La nostra societat està encarada a la figura masculina, ja sigui fomentant un patró de bellesa antinatural el qual genera malalties com l'anorèxia o bulímia; o com la sexualitat que ens han mostrat des de sempre, que dona més importància al plaer de l'home i fa que moltes dones es sentin frustrades i amaguin les seves necessitats en silenci. És important educar a saber dir "no" sense sentir-se malament per no complaure a l'home.

La situació deficitària de la dona a nivell mundial parteix d'uns problemes estructurals inicials, com ara la jerarquia establerta, la masculinitat, l'abús de poder, la societat patriarcal o l'amor romàntic. L'educació rep un paper fonamental, però no és l'únic, on caldria reestructurar els patrons establerts, com ara que la dona cal que sigui emotiva, tendra, empàtica o dolça i l'home poderòs, competitiu, protector, dur i sexualment actiu. Els papers de cada gènere cal redibuixar-los. Per una altra banda, caldria revisar el llenguatge que està integrat a nivell social i es fa servir naturalment. Aquest fet, actualment, a nivell institucional s'està canviant. 

En la nostra societat l'església, les lleis i, fins i tot, les famílies segueixen reforçant l'essència de la societat patriarcal.

Crec que primer cal admetre el problema i després mobilitzar des de les institucions a la consciència col·lectiva. 

Si volem tancar els ulls i mantenir-nos de braços creuats podem fer-ho però no justifiquem que la nostra societat és entre iguals perquè estem molt lluny de ser-ho.

**La fotografia del matrimoni d'una nena afgana, realitzada per Stephanie Sinclair, va ser escollida com la millor fotografia de l'any 2007 per UNICEF.