Breu relat d'un viatge al cor de l'antiga Iugoslàvia

Un viatge únic amb una persona encantadora. Lluny de la realitat i de les rutines. Un viatge totalment necessari.

L'arribada a Zagreb ens desconcerta. Ens sorprèn la qualitat de vida de la ciutat: bars de copes, restaurants, botigues de luxe ens acosten a un món molt europeu. També valorem la qualitat del hostel on dormim els primers dies. Increïblement cuidat. A la ciutat podem olorar la riquesa cultural, l'alt nivell de vida i la tranquil·litat que ofereix. Els colors vius de les façanes dels edificis ens fan reconèixer la gran reconstrucció posterior al patiment de la guerra.

Al deixar Zagreb vam visitar Plitvice Lakes. Agafem un autobús de línia que quasi bé perdem degut a una intensa conversa sobre l'Afganistan. El nostre destí ens resulta bucòlic i molt turístic però gaudim al màxim. És un lloc molt romàntic i màgic. Cal destacar la intensitat dels blaus i verds en plena natura viva.

Ja que no podem accedir a un vehicle per a desplaçar-nos acordem amb la venedora de tiquets que ens porti al poble més proper per a passar la nit. Al caure la nit i veure que no apareix decidim buscar una solució: autostop. Jo no sóc gaire de fer dit però les circumstàncies ho requerien i sembla que al costat de la Laia guanyo força. Les possibilitats comencen a esvair-se quan finalment aturo a una parella italiana que finalment accedeix. S'equivoquen de camí i ens porten a una entrada amb un parell de cases. Acampem al jardí d'un croata després que aquest ens presenti al seu gos. La panxa ens ressona perquè no hem sopat res de res.

Al matí següent deixem una nota d'agraïment sota la seva porta i partim cap al sud de Croàcia. Tornem a fer autostop i mentre esmorcem en un bar de carretera se'ns acosta un noi tot i convidant-nos a viatjar amb ell i els seus quatre amics en la seva furgoneta. Es desplacen cap allà per qüestions laborals. Conversem durant el viatge del seu país. Ens expliquen com a crescut després de la seva independència tot i comparant la situació amb la de Catalunya. Observem les verdes muntanyes mentre el vehicle es va aproximant al nostre destí. Durant el trajecte ens adonem del canvi de vegetació al nord i sud del país, on cada vegada el paisatge resulta més sec. M'adormo una mica mentre la Laia s'assegura que seguim el camí correcte. Arribem a Sibenik a mitja tarda. Els nois s'acomiaden tot i convidant-nos al festival de música medieval que s'organitza a la localitat. Treballen com a càmeres de la televisió croata que retransmetran el festival.

Ens instal·lem a una sobe molt especial. Hi viu una dona molt hippy: Caterina. Va estar vivint a Milà 15 anys on no va gaudir de bons moments al costat del seu marit. Ara viu amb el seu fill adolescent en una casa en la que diu que disposa de molt bones vibracions. Visitem el poble, tot empedrat i molt tranquil. Tot resulta preparat pel festival.

Al dia següent després d'un inconvenient per a desplaçar-nos a Korkula, canviem de destí i ens dirigim a Zlarin. Resulta una illa poc visitada on trobem racons en els que ens resulta senzill desconnectar i meditar. Tot i passejant pel bosc que volteja la illa la Laia prova mil i una figa de cada hort on ens aturem. Des de Sibenik visitem el Parc Nacional de Krka on gaudim de la natura, bella però la seva perfecció ens resulta un tant de plàstic. Gaudim dels diferents llacs i salts d'aigua, remullant-nos en un racó idíl·lic. Això sí, inundat de turistes. Tot i això, ens deixem portar per la màgia d'aquest i passem les hores conversant tranquil·lament. Des de la llunyania descobrim un monestir franciscà situat a una petita illa al mig del parc.

La parada següent és Split. En un primer moment no ens agrada gaire ja que resulta una ciutat envoltada d'edificis alts, grisos i sense cap tipus d'encant. Una vegada al barri antic ens sorprèn gratament. És la segona ciutat més gran de Croàcia i a partir del seu port ens serà molt fàcil moure'ns per les illes. Ens instal·lem a un càmping on gaudim de bons esmorzars, sopars amb música en directe i bones vistes. Decidim dibuixar en nostre campament base en aquest punt. Des d'aquest visitem Trogir, una ciutat històrica de la regió de Dalmàcia. El centre històric medieval, romànic-gòtic, està envoltat de muralles i on es poden observar diferents torres, palaus i cases particulars d'aquest període cultural. Ens resulta màgic però la calor ens dificulta gaudir-ne totalment. 

Un altre dia ens traslladem a l'illa d'Hvar, que he de reconèixer que és la meva preferida. El poble té de tot i les cales recobertes de roques regalen a cadascú el seu espai propi. Les flors de lavanda inunden l'aroma de l'illa. Ens torrem al Sol fins que arriba l'hora d'agafar el vaixell de tornada a Split. Brac és la última illa abans de partir cap a Bòsnia. La platja de Bol és coneguda pels surfistes. Visitem també Supetar, un poble mariner encantador i descobrim una cala molt poc concorreguda on ens deixem acaronar per la brisa marina.

Creuar la frontera ens fa valorar el canvi de vida radical d'un país a un altre. A l'entrada ja ens adonem de la diferència de gent, de nivell de vida i de les petjades que fa que la guerra encara sigui present. El viatge ens resulta molt pesat a l'autobús. Dormim com podem i entrem a Sarajevo quan la nit ja ha arribat. En el país conviuen tres grups ètnics, que s'anomenen "pobles constituents" a Bòsnia i Hercegovina. Aquests són: els bosnians, que és el major grup dels tres, els serbis i els croats. Aquest fet va ser fonamental per l'inici de la guerra, on primerament Croàcia i Eslovènia van adquirir la independència. La idea era que Bòsnia succeís el canvi però els serbis que vivien al país van voler mantenir als seus a territori serbi. Posteriorment els croats van contraatacar i així successivament. Després de la signatura dels Acords de Dayton, el nou Estat de Bòsnia i Hercegovina quedà distribuït en dues regions autònomes, la Federació de Bòsnia i Hercegovina, de majoria bosniana i croata, i la República Srpska, de majoria sèrbia.

Al arribar coneixem a una parella. Ella resulta igual a la Penélope Cruz. La Laia discrepa i riu de mi. Accedim a instal·lar-nos al mateix hostal que ells. De camí, la visió de la ciutat m'esgarrapa l'ànima: cementiris immensos on les làpides impregnen les senyals de la guerra, així com els trets a les façanes i els nombres vermells pintats a les portes. Ens arreglen el preu i ens resulta correcte. Passegem pel centre de la ciutat. Ens conviden a sopar, ja que celebren el Ramadan i els locals estan inundats d'amics i famílies compartint taules. Al dia següent pugem a un mirador on descobrim més cementiris. La ciutat està tota voltejada per muntanyes. Observem com hi ha molts homes als bars, bevent, d'altres mostren restes de la massacre. Ens sorprèn veure a les dones en moviment, de la mà dels seus fills, tirant endavant. Em fa replantejar-me quin és veritablement el sexe dèbil. Tenint en compte les violacions massives que van patir durant la guerra, entre 20.000 i 40.000 nenes i dones van ésser violades, la majoria en repetides ocasions pels militars serbis. El context resulta molt dur i em qüestiono la dignitat humana. 

Tot i això, la majoria de bosnians ens saluden amb un somriure als llavis.

Partim cap a Mostar. Ens instal·lem a casa d'un senyor molt divertit. Ens parla amb gestos i jo no puc parar de riure. La Laia aguanta el tipus i escolta les seves instruccions. Visitem el famós pont de Stari Most, que va ser destruït d'una la guerra al 1995. Aquest resulta un símbol d'unió de les dues cultures: la bosni-musulmana i la croata-catòlica. Va ser reconstruït amb l'ajuda de l'Unesco.

Decidim desplaçar-nos de la zona turística i gaudir de la realitat de la ciutat. Allà patim un ensurt. El nostre primer ensurt del viatge. Caminant cap a l'estació d'autobusos veiem com uns nois treuen una pistola. Jo em quedo en shock. La Laia pren la iniciativa i intenta no fer un gra massa fins que ens allunyem d'ells.

Al dia següent tornem cap a Croàcia. 

Destí: Dubrovnik. L'autobús no té aire condicionat i ens resulta complicat respirar. Al creuar la frontera tres controls policials, a l'anada en canvi només un.
Dubrovnik resulta molt turístic però alhora molt maco.

La ciutat ha estat tota reconstruïda després del bombardeig servi durant la guerra. Descobrim una exposició fotogràfica que m'encisa totalment. Es diu: Tribal Regions. Em compro dos llibres increïbles que mirem i observem durant una bona estona. Gaudim de la posta de Sol entre les muralles de la ciutat.

La última parada abans de tornar a casa és l'illa de Lupod. Tranquil·la, salvatge, solitària, gaudeix de platges de sorra; la majoria de platges aquí són de pedra.

Tornem a casa. Hem aprofitat l'estada aquí aprenent, llegint, mostrant entusiasme i fent-nos valdre per nosaltres mateixes. Em vaig sentir totalment connectada a la Laia, conversant, donant-me consells fins a les tantes de la matinada, coneixent-me i alhora intercanviant punts de vista.