Cabo de la Vela i Punta Gallinas

Dies 29 al 32

Els líders de l'associació ens acompanyen només part del trajecte. Ens esperen moltes hores de viatge. Sola amb Victòria i Manel. Em qüestiono partir al meu aire. De vegades penso que no tenim gaire afinitat. D'altres em sento còmoda. Decideixo allargar un tram més. 

Ens llevem molt d'hora, esmorzem i partim fins a Ocaña. Allà ens acomiadem dels membres d'ASCAMCAT. Prenem un bus fins a Valledupar. El nostre objectiu és arribar al Cabo de la Vela, però les hores que són no hi ha cap transport cap allà. Dormim al poble i decidim continuar ruta al matí següent. No m'agrada gaire. És un lloc de pas, polsegós i poc atractiu. Em resulta del tot insegur.

Al matí següent marxem cap a Cuatro Vías, un punt estratègic on paren tots els autobusos per a fer canvi de destinació. Una vegada allà a Uribia i per últim Cabo de la Vela. Ens desplacem en jeep. Els únics forasters som nosaltres. M'assec amb ells a la part posterior del vehicle. Cada vegada hi ha més gent: venedors, famílies amb nens, camperols, etc. Finalment em trasllado al davant. Comento a una noia que té dues criatures si vol que m'assegui una a la falda, somriu i diu que està bé. En una de les últimes parades ens trobem a un noi suïs el qual ens acompanyarà un tram de viatge. El Manel es mostra encantat. Al arribar al Cap, el noi suïs i jo visitem diverses cabanes per tal d'escollir la millor opció per a la nostra estada. És temporada baixa, per tant la disposició d'allotjament és força reduït. Ens decidim per una que no disposa d'aigua corrent ni electricitat però que està just davant del mar i té com a sostre el cel estrellat. Tenim hamaques a la nostra disposició a la vora del mar. Regategem el preu i sopem peix fresc. Els propers dies em replantejaré la decisió per la incomoditat referent a l'aigua, la no dutxa i l'afegit de no disposar de roba neta. 

El dissabte em llevo a la cabana i al obrir la porta em trobo el mar just davant els meus ulls. El plaer és indescriptible. El mar del Carib acarona de bon matí. L'aigua és calenta i transparent. No hi ha ningú. Al fons visualitzo petits vaixells i barques de pescadors. A la península de la Guajira viuen els indígenes wayuu. El meu propòsit del dia: hamaca, lectura i mar. Esmorzem ous i arròs. El meu estómac empitjora cada dia. Xerro amb un nen que treballa al refugi on estem. Es diu Franklin. És el més petit de set germans. Té 12 anys. Treballa aquí els caps de setmana quan no hi ha escola. M'explica que estudia Quart de Primària i que sap llegir i escriure wayuu i castellà. Em llegeix una estona. El noi suïs s'uneix al nostre grup. Decideixo prendre camí cap a Punta Gallinas el matí següent. El noi suïs i el Manel també s'apunten. Tinc ganes d'estar sola uns dies. Degut a la falta de roba neta passo el dia amb biquini. 

A mitja tarda fem una caminada fins el far. Arribem just per a veure la difuminada posta de sol. A la nit tenim una disputa amb la família que ens allotja. L'home gasta diners en alcohol i d'altres substàncies i per aquest motiu ens va demanar un anticip. La dona treballa tot el dia al restaurant i s'encarrega de fer tractes amb els pescadors. 

Degut al malentès amb els diners, la senyora la pren amb nosaltres. Acabem enfadant-nos força la Vicky i jo amb la senyora. El Manel intenta relaxar l'ambient.

A mitja nit un altre ensurt ens desperta. Aquesta vegada és un insecte: un escarbat. Al no tenir llum per a trobar-la ens excitem força. Es crea un rebombori important que finalment acaba amb la cuca a la planta del peu del senyor de la casa.

El diumenge partim cap a Punta Gallinas. És l'extrem més septentrional de la placa continental de Sudamèrica. Està ubicada al extrem nord de la península de La Guajira. Abans de pujar al jeep m'adono que som un grup molt més gran. Al ser temporada baixa cal que hi hagi un mínim de viatgers per tal que el trajecte valgui la pena pels comerciants. Han format un grup de 9 de diverses nacionalitats. Veig que parlen en baixet amb el conductor del vehicle. M'enfado i m'apropo per tal de descobrir quant paguen. Amb insistència i indignació aconsegueixo que ens rebaixin el preu. Els dos nois resten al vehicle plàcidament. Fem canvi de vehicle: agafem una llanxa. Fa molt de sol i el camí és de 3 hores. M'adormo mentre el meu company té un atac histèria quan veu que el suïs es fa petons amb una noia. Em desperta. A l'arribada veim el panorama de parelles bastant avorrides i decidim quedar-nos una nit. Ho comento amb l'organitzadora i em comenta que hauria de fer que tothom estigués d'acord per tal de fer l'excursió al matí. Així ho faig. A mitja tarda anem a veure la posta de Sol a una platja preciosa. Inconvenient: hi ha meduses. Retornem alçats a un jeep. El paisatge, però, és extraordinari. Es tracta d'un escenari natural d'altiplans, dunes i penya-segats pràcticament desèrtics que emergeixen del mar per tota la bahía Hondita. Veig la possibilitat de dutxar-me en un petit rajolí d'aigua. Em sento com nova. Sopem peix fresc a la brasa. Xerro amb un noi de Zaragoza economista fins que em quedo dormida a l'hamaca. A la nit fa força fred.

Al matí següent em desperta el ressòl a la cara. Ens espera una llarga jornada caminant sota el omnipresent sol. Viatge en llanxa. Caminada entre matolls, fang i una extensa travessia pel desert. Hores que se'm fan eternes i que posteriorment em provocaran una insolació. El meu company es queixa del cansament i això em crea més incomoditat. Visualitzem una immensa duna de 60 metres d'alçada. Es mostra com una enorme muralla que es trenca just a la vora del mar. Correm a l'aigua. Les onades són molt fortes i hi ha forta corrent marítima. Tot i així no podem evitar estar en remull. La magnitud del paisatge és inexpressable. Un altre planeta: únic, solitari, de colors daurats i brillants, màgic, amb aigua turquesa. Increïble. Tot i això tenim el cap el llarg camí de tornada que ens espera. La tornada es fa dura. Camino amb decisió. Intento cobrir-me la pell que ja noto cremada. 

Dutxa i camí de tornada. Aquesta vegada viatgem la majoria del trajecte en jeep. Compartim experiències i riures amb el Manel. Demano fer una parada perquè no hem menjat res des de l'esmorzar. L'hora d'arribada a Uribia ens fa adornar-nos que és impossible seguir el recorregut fins a Riohacha. Sopem menjar ràpid. Així que busquem allotjament per a tots. Som 5: Manel, el suïs, la noia d'aquest que és de Madrid (Marta), el seu amic de Zaragoza (Miguel) i jo. Ens quedem en una casa que disposa d'una sola habitació. El Manel i en Miguel opten per dormir fóra en un matalàs. Jo, pel contrari dormo a dintre en un matalàs. Em sap greu molestar a la parella però intento adormir-me aviat i fer-me invisible.

Al dia següent ens acomiadem i en Manel i jo partim a Riohacha per a reunir-nos amb la Vicky. Fem broma dient que he de deixar al nen amb l'altra mare. Arribem a mitja tarda i decidim quedar-nos una nit per a reposar. Sopem a un restaurant xinès. Es queden a una cerveseria mentre jo marxo aviat a dormir. Estic molt cansada.