Transformant l’Educació a l’Índia
Al mes d’abril vaig tenir l’oportunitat de descobrir un model educatiu al nord de l’Índia on els drets de les nenes i les dones son la prioritat a les escoles. Va ser una experiència extraordinària i inspiradora que m’agradaria compartir.
Al arribar a la fundació em van explicar els seus principis i una mica de la seva història. L’escola Study Hall va crear-se al 1986, fa aproximadament 30 anys, a la ciutat de Lucknow a la provincia d’Uttar Pradesh (la província més emprobrida de l’Índia). Des del 1994 és una fundació: Study Hall Educational Foundation i duu a terme multiples iniciatives educatives tant a l’Índia urbana com a la rural. La seva missió és erradicar la gana i la pobresa extrema, promoure una educació primària i universal i lluitar per la igualtat de gènere.
Després de conèixer el cor de la fundació vaig observar el treball diari que es fèia a la oficina del centre de la ciutat. La majoria de les treballadores eren antigues alumnes de Prerna Girls, una de les primeres escoles de la fundació, i d’aquesta manera es mantenen vinculades al projecte. Només observar com s’expressaven, la seva roba o les seves activitats diàries es vèia clarament el seu apoderament davant d’una cultura patriarcal i tradicional. Hi havia un departament de comunicació i vídeo on munten material explicatiu. Un altre on es qüestiona el curriculum pedagògic de les escoles i es creen suports com diàlegs crítics, obres de teatre, tallers, històries digitals o música. També hi ha el departament jurídic i l’equip directiu que gestiona el projecte a nivell general.
Per una altra banda hi havia tres voluntaris, dos espanyols i una americana, que gestionaven iniciatives concretes i s’encarregaven del departament informàtic. La fundadora i directora de la fundació és Urvashi Sahni. L’objectiu principal de la fundadora era focalitzar-se en millorar la qualitat de vida de les nenes de les castes més pobres i noies amb risc d’esclusió social. Va creure fonamental basar-se en una pedagogia feminista, fent ús de tècniques de sensibilització de gènere i generant debats de caire social a les aules. Apoderar a les nenes i a les dones ha estat un dels grans objectius per Urvashi Shani durant dècades i ho explica en el seu llibre Reaching for the sky on narra les històries de superació i d’èxit d’algunes d’aquestes dones com a recordatori que un canvi és possible. El cap de la direcció m’explica orgullós com ha canviat la vida a més de 250,000 nenes, nens i les seves respectives famílies.
Al dia següent vaig visitar el College. Estava ple de murals reivindicatius. Vaig participar en una classe de teatre on l’objectiu principal era deixar fluir les emocions, els sentiments i expressar-se a través del cos. SHEF es centra en desenvolupar iniciatives creatives com el teatre per tal de formar persones autònomes i així fomentar una societat entre iguals. Algunes de les obres de teatre creades per l’alumnat es representa a diferents espais i es convida a les famílies. La majoria d’aqueste obres tenen un missatge polític i social que qüestiona el sexisme, el sistema de castes, la violència o les adiccions. I d’aquesta manera es passa de la reflexió a l’acció.
A la tarda vaig visitar la ciutat. Lucknow no és gaire turística, té aproximadament 4 milions d’habitants i és coneguda per haver estat la ciutat dels Nawabs. L’arquitectura musulmana queda reflectiva a la ciutat antiga. Es troba entre les deu ciutats de més creixement econòmic de l’Índia.
El matí següent vaig visitar Prerna Girls school. Hi assisteixen aproximadament 800 nenes i és gratuïta per tal de facilitar l’educació escolar en les famílies de castes baixes. Abans d’entrar a l’escola, les famílies de les nenes signen un document comprometent-se a no casar-les fins els 18 anys. La majoria de les nenes viuen als voltants i assisteixen a la jornada de la tarda, ja que al matí treballen netejant cases o cuidant infants. Cada dia reben un snack per cortesia de Didi’s Foods, empresa alimentària i d’artesania que prové de la mateixa fundació i on les treballadores son mares de les nenes de l’escola. Les vides d’aquestes nenes acostumen a ser complicades i vulnerables, ja siguin degut als abusos, violència o pobresa extrema. Acostumen a no tenir gaire contacte físic que no sigui violent, a vegades pel simple fet de ser noies i de casta baixa. Acostumen a no tenir control sobre les seves vides ni sobre els seus cossos. Venen a l’escola felices, amb ganes. Em va sorprendre el fet de tenir noies d’edats avançades a l’aula de primer i segon. Això és degut a que algunes no han anat a l’escola fins els 12 o 14 anys i les distribueixen depenent del seu nivell de coneixements. Vaig poder visitar la majoria de les aules. Les mestres van compartir-me els projectes que estaven posant en pràctica i vaig ajudar a programar alguna sessió. Les nenes tenien moltes preguntes per fer-me. Tot i que el projecte educatiu valora posar a l’alumne al centre del seu aprenentatge, en les classes dels primers cicles acostumava a ser una classe magistral on l’error no era molt abraçat ni per les mestres i per les alumnes. A l’hora de dinar vaig tenir la oportunitat de compartir mirades i experiència pedagògica amb les mestres. Vaig explicar el projecte pedagògic de la meva escola a Barcelona, on s’aprèn per mitjà d’ambients d’aprenentatge i xarxes d’aula. Estaven molt interessades en el seu funcionament i em van demanar tornar en una altra ocasió per tal de poder d’aprofundir-hi.
Al dia següent vaig dur a terme un taller sobre els estereotips de gènere a la publicitat i a Bollywood a l’escola Prerna Boys. Tot i que en un inici la idea era focalitzar-se en garantir l’educació escolar a les nenes, posteriorment es va crear una escola per nens on el feminisme i el pensament crític és l’eix principal. Aquests infants venen de situacions de precarietat i vulnerabilitat extrema. Si no s’involucra als nens en aquest canvi de mirada social seria impossible implementar-la. Abans de començar el taller vaig presentar l’activitat a la directora del centre. El taller es va desenvolupar molt satisfactòriament. A través d’exemples de publicitat i de cinema vam analitzar el paper dels homes i de les dones en l’àmbit domèstic principalment. Un altre punt que vam debatre va ser el dels cànons de bellesa, en especial vam desmuntar la falsa creença sobre la bellesa i la pell clara. Van verbalitzar la situació a les seves llars i la majoria tenia clar la importància de responsabilitzar-se de les tasques domèstiques d’igual manera que les seves germanes o mare.
A la meva segona visita a Prerna Girls vaig demanar a la directora assistir i acompanyar un debat de pensament crític. Les alumnes tenien al voltant dels 13, 14 anys i es van obrir a mi molt ràpidament. Vam iniciar un debat crític respecte a la relació política del Pakistan i l’Índia. A la segona part de la classe vaig explicar una mica la meva història i vaig preguntar on es veien d’aquí a 5 anys. Moltes qüestionaven el fet de casar-se. Era obvi el treball que s’havia fet durant la seva escolaritat. Sentien que tenien dret a decidir sobre les seves vides, volien descobrir qui eren per si mateixes. Em va sorprendre que moltes d’elles volien ser oficials de policia. Al preguntar per què van començar a verbalitzar les seves històries personals: situacions d’abús, o maltracte físic a elles o a les seves mares de les mans dels seus pares, en la majoria dels casos per l’adicció a l’alcohol. Sentien que la policia no les ajudava, no donaven sol·lucions a aquesta problemàtica i elles volien una realitat diferent. Finalment vam acabar la classe fent una petita obra de teatre on representaven les situacions viscudes a les seves llars. Algunes parlaven en anglès i d’altres en hindi. Un dels voluntaris va portar el debat amb mi i va seguir treballant aquest tema posteriorment. La pedagogia crítica i feminista es reflectia en les seves paraules, en les seves mirades, en la seva seguretat. Eren conscients de l’opressió amb la que han de lidiar a diari i de la seva capacitat de resistència a la discriminació. A la tarda vaig visitar Sheroes’ hangout amb les noies de l’oficina i alguns voluntaris. Sheroes’ és un cafè on treballen dones supervivents d’atacs d’acid. Vam llegir les històries de les noies que hi treballaven i les noies van compartir la seva por perquè saben que els hi pot passar a elles pel simple fet de rebutjar tenir una relació amb un home. Em van preguntar si al meu país passava. Els hi vaig dir que no.
Al dia següent vaig visitar l’escola rural Vidyasthali situada a Malihabad, 32 kilòmetres de Lucknow. Vaig agafar l’autobús escolar que porta tant a mestres com a alguns estudiants a l’escola. L’edifici estava envoltat per arbres fruiters de mango. La directora em va introduir a tot el claustre a la reunió inicial del matí i em va convidar a entrar a les aules i participar. Abans de començar la jornada van fer una petita meditació tots junts. Va ser un dia molt enriquidor: vaig llegir contes a la comunitat dels Petits, vaig assistir a una classe de yoga i a una de música. La majoria d’alumnat es mostra molt responsable del seu aprenentatge. Disposen d’hores d’estudi lliure. Al sortir de l’escola, una de les alumnes em va convidar a mi i a uns altres mestres de l’escola a casa seva a prendre un chai. Vivia al costat de l’escola. La casa era molt humil i ens va rebre la seva mare i àvia molt agraïdes per la influència que ha tingut l’escola a la vida de la seva filla i fill, i a la seva família en general.
Un altre dia vaig agafar l’autobús públic per tal d’arribar a Vidyasthali. L’autobús em va deixar a la carretera i d’allà vaig caminar fins a l’escola. Allà vam agafar el cotxe per visitar alguns poblats rurals del voltant on s’estaven obrint petites cases-escola. Hi ha poblats que no tenen escoles a prop i per tant s’han creat espais escola per tal d’acollir els infants dels voltants. Les mestres que s’encarreguen son antigues alumnes de Prerna. Vam visitar dos espais. El primer era el pis superior d’una casa. La mestra l’havia pintat de blau i penjat pòsters amb l’abecedari en hindi. El poblat era molt petit. El segon espai que vam visitar era el pati posterior d’una casa envoltat per un camp de mangos. La mestra estava molt il·lusionada i agraïda per la confiança que ha posat en ella la fundació. D’aquesta manera es formen noves líders en les poblacions rurals que promouen el feminisme i el pensament crític. Mentre estavem visitant l’espai, un dels treballadors del departament jurídic es va reunir amb els pares d’algunes famílies del poblat amb la llei a la mà perquè portin les seves filles a l’escola. En un primer moment es van negar però finalment van acceptar un any. Vam celebrar-ho. Una altra de les tasques que duen a terme es trobar-se amb els guies espirituals, la casta superior, també amb la llei a la mà per tal que es comprometin a no casar a nenes menors d’edat. M’expliquen que les nenes senten que no tenen familia que les acolli, ja que deixen la seva per viure a la casa del seus marits on no son reconegudes com part de la família i en la majoria d’ocasions els hi toca encarregar-se de cuidar la casa i la família del marit.
Aquests dies he pogut observar amb els meus ulls com les vides d’aquestes nenes i de les seves famílies s’han transformat. He pogut sentir el seu agraïment. He rebut la seva generositat, la seva proximitat.
El fet que les dones més vulnerables d’aquesta societat expressin les seves idees, el seu sentit del ser i desenvolupin les seven habilitats per tal d’influir en el seu propi futur és possible gràcies als principis feministes en els que es fonamenta aquest projecte educatiu. És fonamental treballar incidint en la igualtat d’oportunitats per mitjà de l’educació en qualsevol societat patriarcal si volem veure canvis reals.
Ha estat un privilegi adentrar-me a la cultura india de la mà de noies d’aquí. L’Índia real.
Ha estat un privilegi observar un projecte que profunditza i qüestiona la institució del matrimoni, la seva funció i estructura i fer-ho directament amb les dones i les nenes.
*Aquest article ha estat publicat al web de Rosa Sensat el 18 de novembre del 2020.
Aquí teniu l'enllaç de l'article:
https://www.rosasensat.org/transformant-leducacio-a-lindia/
